Trist romanticisme d’enyor.
D’odes incompletes,
dels llavis de nits que han fugit
esperançant ser represes,
ignorant que res mor.
Aquell tu antic…
Tot, absolutament tot, es transforma:
la penyora d’aquell alcohol ardent
que escatxigava la meva pell,
tan efímer,
o la perversa ressaca,
amb mono de tu,
ferotge i esclava.
Eterna.
On ets?
No tu. Vull dir, no tu, el de sempre.
Ni l’altre, aquell que ho semblava
(tot allò era mentida)
Sinó tu.
Aquella absència sobtada
en els tràgics vodevils de maletes.
El tu que simula no ser-hi.
De vegades, el públic no aplaudeix.
És tan intens el món de l’espectacle…
T’escriuria alguna carta.
Potser ho faré.
No tinc la teva adreça
però tinc coses al cap.
La meva vida canvia i rodola com les rodes
de les teves maletes quan
saltironegen sobre l’asfalt.
T’estimo, t’enyoro o et sento lluny.
De quantes formes saps estimar?
Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
Avui decideixo convertir aquest espai en una oda al sexe lent. Sí, al sexe lent, un petit reducte de resistència a l’ofensiva neoliberal. Al sexe lent, per plantar cara al reconeixement social de les relacions basades en ímputs quantitatius i consumistes. El sexelent, aquell en que l’afecte pot aflorar en les relacions sexualssense, per això, respondre a esquemes clàssics d’estimació. Aquell queno és dictat pels pilars del capitalisme desenfrenat on els cossos sónbéns de consum i l’hedonisme, l’ordre del dia.
[@more@]
Potser heu sentit parlar de la neurosi post-moderna. Es tracta d’unestat psicològic derivat dels models de treball i de ritme de vida deles societats occidentals. Un estat psicològic en el que s’observa unnivell elevat d’estrès, incertesa i insatisfacció. La malaltiamés extesa a la nostra societat, vaja. Allò que ens passa a totes; encerta mesura, hi estem immerses.
Pel que fa al reconeixement social, sabem que les conductesquantitatives, frívoles i d’esquemes fal·locèntrics i orgasmocèntricscada cop gaudeixen de més simpatia en molts entorns, i, especialment,en els de proliferació de negocis específics de consum -directe oindirecte- sexual.
Desitjo fermament que ningúconfongui el meu discurs amb una moral reprimida, mancada de passió,libido i luxúria. La meva intenció és fer una oda al sexelent (aquell que no gaudeix de tanta simpatia ni reconeixement social)perquè considero que és necessari -i podem- aprendre a assaborir elsplaers de la nostra sexualitat, sense continuar alienats a la ferocitati desfici del model de consum que ens imposen.
No es tracta d’eliminar lascivitat ni provocació. Es tractad’entendre que el plaer sexual no és merament orgasme. Es tracta d’unaplena dedicació al plaer. No es tracta de passivitat, sinó de l’activaconvicció de fer una oda al sexe lent, aquellque s’estimula amb tots els components de l’atracció, aquell queestripa els esquemes del patriarcat i el capitalisme, aquell que buscapassions, aquell que pot ser encantador i tendre, aquell que ésorgàsmic per si mateix, aquell que ens pot curar de la neurosi, aquellque hem de aprendre a gaudir, conjuntament, aquell que abandonal’autodestrucció, que ens satisfà i ens fa fer odes al sexe lent
A l’altra banda del mirall
apareixen els monstres dels malsons,
d’esclaves passions i dolços somriures.
Somriures que callen el passat
i encallen els presents.
Els somriures atrevits dels covards,
que fascinen, de tan maleïts com oportuns.
Aquell qui comprèn busca comprensió.
Segueixo penetrant la mirada al reflex
i ella em retorna la meva imatge,
just quan el petit detall
d’una minúscula part de l’univers
crea un detallat univers de dubtes…
Per això, parla!
Vomita la merda que et quedi dins
o tingues l’atreviment de dir que no en queda…
fins aleshores, t’ho asseguro,
el malson continuarà
Retornen els abismes de l’ànima.
Els plors abnegats de les batalles,
perdudes totes, com jo.
Mai, com ara, serem tan joves,
per assaltar els secrets del mar.
Però als petits teatres de titella,
els somnis, fets de fil, es desgasten.
Esclata la dèbil còlera de la impaciència,
dels malaurats desitjos obstinats, que,
com jo, algun dia es perdran.
Retornen els abismes de l’ànima.
Els plors abnegats de les batalles,
perdudes totes, com jo.
