Disposat a una poètica entusiasta,
de sensacions constants,
descarrilava la seva vida
com engolida per una caixa
hermètica i fosca
de la qual no se’n pot sortir
sense un gest grotesc.
Sobre la barana de la nit,
la seva mà de traç cansat
com d’una estranya melancolia
que enyora l’entrenyable acidesa
de la seva felicitat.
Com quan tot era vida.
Ara, tan sols el clar de lluna
presidia l’infeliç anar fent
de l’entusisme descarrilat entre enyors
de la seva acidesa hermètica.
Dona’m vida.
Com si fos un reclam,
mirava la lluna
repetint la pregunta:
com s’adormen les nits quan
d’elles s’apodera la tristesa?
