On ets?
No tu. Vull dir, no tu, el de sempre.
Ni l’altre, aquell que ho semblava
(tot allò era mentida)
Sinó tu.
Aquella absència sobtada
en els tràgics vodevils de maletes.
El tu que simula no ser-hi.
De vegades, el públic no aplaudeix.
És tan intens el món de l’espectacle…
T’escriuria alguna carta.
Potser ho faré.
No tinc la teva adreça
però tinc coses al cap.
La meva vida canvia i rodola com les rodes
de les teves maletes quan
saltironegen sobre l’asfalt.
T’estimo, t’enyoro o et sento lluny.
De quantes formes saps estimar?
