Trist romanticisme d’enyor.
D’odes incompletes,
dels llavis de nits que han fugit
esperançant ser represes,
ignorant que res mor.
Aquell tu antic…
Tot, absolutament tot, es transforma:
la penyora d’aquell alcohol ardent
que escatxigava la meva pell,
tan efímer,
o la perversa ressaca,
amb mono de tu,
ferotge i esclava.
Eterna.
Em continuo preguntant: pq apareixen 3 comentaris si només n’hi ha un? Jo vaig escriure dissabte passat i tant…al feliç romanticisme d’enyor…potser va ser aquesta felicitat qui em va impedir recordar de posar el número, o l’e-mail o qualsevol cosa burocràtica…i per això no apareix el meu feliç romanticisme d’enyor…
Avui hi tornarem, doncs. Més tristos que ahir, per què no dir-ho…Avui, els carrers eren buits…avui, tot evocava un poble de muntanya, on a l’únic bar hi fan música en viu,però és trista… seria nit de fum, si no fos perquè ni tan sols d’això en podem gaudir…seria nit de deixar de desitjar, si no fos perquè ja no desitgem ningú…seria nit de whisky dur, si no fos perquè no tenim res per oblidar…seria nit de converses profundes, si no fos perquè la superficialitat ens ha engolit…seria nit de tu, si no fos pq no has vingut…
Reivindico, també, el meu comentari! No hi apareix!!
Consellera… que et vaig dir abans de marxar?
Jo m’exiliaré, no vull saber res més d’aquesta decadència!
M’encanta!
Reivindico una passió gitana, d’enyor a glops i llàgrimes nocturnes.
De decadència a on ja no hi queda res més que la fredor d’aquest whisky que ningú es demanda, que l’error de la passivitat en front al dubte d’equivocar-se.
Falses muses ensucrades, fals sexe desesperançat…
I tornaré a enyorar-vos…a tu, dolç jove i amarg…que m’ofereixes aquella conversa de dia, entre fum i amics comuns, a plena tarda d’hivern…saps que no sóc jo quan estic amb tu, saps que sóc més quan estava amb tu, saps que ja mai seré, ni seràs, ni serem…I tornar-e a enyorar-t a tu, dolç pare adult i inconscient…et miraré coqueta i creuràs caure, perquè, com a mi, de vegades enyores enyorar…però recordaràs les teves dolces joves i amargues, la nova vida que has donat, el gin tonic, que ja et queda lluny per molt que el vulguis apropar…I jo, també recordaré què tinc, qui m’espera, qui espero, qui estimo…i que això que vivim, que sembla ser un teatre, tan sols és un decorat, trist i de cartolina fina, que es trenca amb el vent, que ara bufa cap al nord, i d’aquí un mes, potser, cap al sud…
“Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude”
Per què surten totes aquestes coses al blog?