Suïcidar el teu passat

acordioQue una imatge val més que mil paraules és un tòpic, que en moltes ocasions és cert. El que la dita obvia és que les imatges, poden anar acompanyades de paraules, música, sentiments… [@more@]

Aquesta és la situació d’anit. Una nit que va ser llarga, que va començar tot just a la posta del sol, i va acabar quan aquest ja devia fer dues hores que insinuava que començava un nou dia.

            La nit va ser llarga, però el seu record, a poca distància, ja és borrós.

            I de tota aquesta, tan sols una imatge resta en el record més nítid. Una imatge en moviment que val més que mil paraules. Una imatge que val més que qualsevol imatge perquè conté paraules, música i sentiment.

La imatge va ser tan curta que tan sols és un minúscul instant de la nit, però que m’apareix en el record amb la màxima intensitat. Perquè en puc recordar tots els fotogrames que la formen, i el meu inconscient les torna a editar en qualsevol moment.

 

            La imatge: els teus ulls observant-me de prop. Alguna cosa em deia que les nostres mirades encreuades, notaven el fràgil esforç d’intentar suïcidar el nostre passat. I alhora, un sentiment, em feia notar que altres ulls eren espectadors del nostre espectacle.

 

            El sentiment: El sentiment de protecció davant aquella sensació incòmoda. Tu em vas posar la mà a l’espatlla, sabent que jo et correspondria, però no m’atreviria prendre la iniciativa de ser jo el primer que ho feia. I em vas corregir mentre la música ens feia cantar aquell tros de lletra… que em va dur encara més sentiments.

 

            La música: Una composició en “la menor” que cantàvem tan abraçats, com l’espai ens permetia. I la lletra em va transportar els mateixos vells sentiments que em van fer entendre que suïcidar el passat és un repte que surt car.

 

A l’unisó, ens creuàvem les mirades. A l’unisó, ens estrenyíem per les espatlles A l’unisó, la teva veu perfeccionada, i la meva veu dèbil cantaven aquell fragment que deia “I em moro d’enyorança perquè no ets aquí”.

 

L’únic dubte que em queda de la seqüència de fotogrames que m’apareixen en lentitud en el meu cap, és si aquest fragment de la lletra (em moro d’enyorança perquè no ets aquí) era un sentiment que els dos teníem també a l’unisó. El dubte no se m’ha resolt. L’únic que tinc clar és el títol de la cançó dels Pets que va il·lustrar el nostre moment, i que, sembla realment, una metàfora d’aquesta situació:

 

“S’ha acabat”  

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.