Que “passar” de l’educació dels fills pot significar un problema, ha estat altament demostrat. Pares separats que compren l’estimació dels seus fills, institucions que tan sols són llocs on s’aparca la canalla i mestres sense contingut pedagògic en són uns quants exemples. Però si les coses existeixen per defecte, també existeixen per excés: i ens trobem casos de sobreprotecció. Casos com algunes escoles solsonines, que eduquen tant i tant els seus alumnes, que surten “Molt educats” (Sense personalitat, sense eines per encarar-se als problemes, i, per si fos poc, carlins i convergents).[@more@]
Això se m’ha fet evident aquesta setmana. A la Carral, la casa de colònies on treballo, durant aquesta setmana he portat 2 grups: un de Barcelona i un de Solsona.
EXEMPLE 1: SOLSONA. Els “alumnes” solsonins eren sobreprotegits per alguns dels seus professors. Alumnes d’una escola concertada (si no és pública, per a mi, ja no cal fer matisos, perquè esdevé igualment una tipologia d’escola privada) que durant tot el dia els professors els “mimaven” i sobreprotegien, intentant posar-los contínuament l’abric (fins i tot a les hores de calor). Els preguntaven a qualsevol hora si estaven bé, i el “benestar exigent” dels seus nens passava sobre de l’activitat educativa que dúiem a terme. Una ferida era entesa com un gran dolor, i els mestres sentien compassió per aquests nens.
EXEMPLE 2: BARCELONA. En aquest cas, una escola pública de Nou Barris. Alguns nens eren més “trapelles”, ho reconec. Però gaudien de l’animació que el monitor els hi oferís. Disfrutaven a les cabanes i en tota l’oferta de jocs i tallers que vem fer amb ells. Les professores competien en alguna cursa contra els nens i jugaven amb ells al joc de les croquetes (que consisteix en rebolcar-se per terra). Si algun nen es feia alguna ferida, se’l curava sense somiquejar, que, evidentment, de colònies (a l’aire lliure) les ferides hi són. Això sí, els nanos sabien quins eren els límits del seu comportament, perquè l’exigència també hi era, tot i que se sabia combinar amb l’animació, les corredisses, i fins i tot, amb l’ esverament, quan calia.
Després de veure aquestes dues escoles, començo a entendre millor el caràcter solsoní.
Entenc que molts solsonins s’enyorin en arribar a Barcelona (parlo dels 18 anys, i de casos que conec) i allà creïn un “ghetto” de relacions que no s’amplien més enllà del grup d’amics del poble. També entenc que les “pijes” de Solsona, que, es tracta d’una ciutat rural, en arribar a Barcelona es frustrin en veure que no arriben a la sola del taló de les “pijes reals”, i hagin de viure eternament en la desconeixença solsonina.
Començo a entendre que el caràcter benestant dels solsonins, sorgeixi de les poques eines que han rebut, a nivell educatiu, per encarar-se als problemes, i puguin viure en la incredulitat de ser carlins i convergents, sense cap mena de crítica.
I entenc la simplicitat de la seva forma d’entendre les coses, si l’escola no els ha ofert una forma crítica de fer debats, si l’escola no els ha preparat per entendre complexitats estructurals. (Fa poc vaig veure una obra de teatre que em va encantar, una solsonina de 22 anys em va confessar que no la havia entès, doncs tenia un nivell molt alt de contingut metafòric)*.
Per això, al Solsonès, neixen carlins, convergents, simples, i amb poques aspiracions personals. En canvi, donen aspiracions al propi poble, per creure que aquest és un lloc especialment avançat (recordant contínuament la condició de ciutat que els hi va atorgar un monarca, per favors a aquest).
Però potser té la seva lògica, ja que una solsonina, noia, amb ideologia, amb “cresta”, lesbiana, de baixa classe social i antisistema, no tindria més remei que anar a construir la utopia en un altre indret. I malgrat que jo he conegut moltes “crestes” amb suficient diplomàcia i constància per treballar la seva lluita, això a la pedagogia solsonina també els atemoritza, i per tant, cal fer-los carlins i convergents, i per tant, “molt educats”.
* L’obra de teatre es deia “Els Boscos” de David Mamet. És un drama poètic sobre l’heterosexualitat que explora la dificultat de relació home-dona. I la solsonina que no la va entendre és un dels personatges més simbòlics i estimats de la capital del Solsonès, òbviament, de classe alta, i que havia estudiat a la concertada.