
Baixades d’autoestima. L’admiració cap a aquestes formes d’escriure, de viure, d’estimar, de compondre… em baixen l’autoestima. Són milers de racons d’admiració que infravaloren la meva possible creació. Perquè les que admiro configuren un univers inabastable on les metàfores són sentiment, i aquest sentiment, art. Em vendria al diable, per aquest art, en moments on no sé trobar altre sentiment dins meu, que l’admiració cap a tu.
[@more@]
Personifico en segona persona del singular, un escrit que m’inspiren tantes admiracions d’un plural en segona i tercera persona.
I cada cop que intento escriure, m’incites al plagi. Per poder saber adreçar les paraules d’un univers fugitiu que em saps transmetre tan bé. I, tocant l’acordió, m’agradaria tancar els ulls per respondre al sentiment que aboques a cada composició. I veient les teves fotografies, m’agradaria ser fotògraf de la teva incomprensió.
I imagino taules de fusta, i òpera de fons. Sang entre bocins de vidre trencats per la impaciència del dolor. Tardes de sol rogenc que no gosa desaparèixer i deixar les petites postes sense testimoni. Carícies al pit, nuu de sol de migdia i tranquil de balada sense busques de rellotge. Melodies sincopades que embelleixen l’exasperant indecisió dels teus desitjos. Plors desesperats de malalties inexactes. Sentiments purs que no juguen a la doble significació dels teus comentaris.
M’enamoren les teves formes de transmetre-m’ho.
De vegades, jo també ho intento. Vull ser artista, saps? Vull poder ser admirat. Poder compondre les més belles escriptures diatòniques amb la poca tècnica que tinc per les meves eines de sentiment. Però t’imito. Et plagio. Em sento ningú.
I, mentre componc, mentre escric, escolto la música que algú m’ha deixat: “Madeleine Peyroux”. És curiós. Mai descobreixes a algun artista personalment. El seu art t’arriba per boca d’altres. És algú altre qui ha sentit la màgia de Madeleine Peyroux, i jo, qui intento plagiar el sentiment que em transmet. I m’agradaria escriure tot el que ella m’inspira. Però no ho sé fer. Tu també m’inspires, i tan sols somnio, algun dia, poder ser l’autor d’un art com el teu. De fer del teu plagi, el meu art definitiu.
De vegades algú em consola dient-me: “sigues tu”, partint de la idea de que em conec suficientment per cometre aquest delicte.
Però jo em sento incapaç d’escriure’ls. Incapaç de compondre’ls. Incapaç de transmetre en forma d’art, tot allò que sento. Perquè l’art m’arriba de tu, i la meva admiració cap a tu, sempre em mantindrà l’autoestima en la mediocritat d’intentar plagiar-te.