Podria parlar de patum. Podria… Podria intentar recordar, en el bagatge de sensacions de la passada nit, l’eufòria estrambòtica que feia perdre els papers i contemplava desfici. La suor de tantes anècdotes estimulades per l’excés de barreja a la sang… Marraneries. Pornografia. Intents desesperats de deixar de ser imparell. De ser acompanyat per Dionís a les portes d’un portal de vici i una estranya fam sexual un xic agessiva… Però no em ve de gust.
[@more@]
La ressaca em porta al record llunyà de totes les sensacions caòtiques i matusseres de la perversió. I el propi record es converteix en motiu per la ressaca d’una tarda de diumenge.
L’orgasme de la festa es contempla en cada tirabol, de multituds embogides i descontrol emocional. Però no l’enyoro. L’eufòria col·lectiva i el desequilibri hormonal de tanta nit, em porta a enyorar moments de serenitat enfront de la festa: sense alcohol, sense desfici…
Moments passats on res era pornogràfic i sols jugàvem amb l’erotisme. No era xera de patum, amb les maces enceses… era brasa.
Recordo imatges terriblement fredes als focs d’artifici del teu cos. Recordo falta de respecte en els instints salvatges dels nostres atacs sexuals.
I tot i això, recordo guspires en les teves paraules. En la seducció d’altres dies, on el temps es calculava a través de les espurnes que llançava la teva mirada, i m’espetegaven dins l’estómac les ànsies de patum. En lentitud… suau…
Els cossos no eren carns magres esgarrapades pels nostres instints. Eren petites obres d’art. No eren perfeccions sexuals… i mai ho seran. Però mantenien la bellesa de la calma. De la complicitat relaxada en palpar innocentment un trosset de la teva intimitat.
Eren imatges del primer raig de sol il·luminant el teu cos nuu. mostrant-se tranquil en un llit blanc. De carícies. De mirades. De paraules… Nues totes, com la llibertat de tanta puresa.
No era suor, era escalfor.
I enyoro el teu erotisme. El teu art per fer-me de les teves corbes un coixí, i del teu cos un abric. Cames entortolligades, i rellotges aturats per poder fer plàcid aquell son tan incòmode, on cada moviment em despertava i tornava a sentir el teu cos… eròtic…
Ara enyoro aquella tendresa. Ara. Ara que les hormones tan sols actuen amb desfici els dissabtes, a altes hores, i sota regust d’alcohol. Potser m’he fet gran.
Per sort, sempre quedarà Patum. I, enyorant la teva tendresa eròtica, podrem tornar a embrutar la càlida imatge de l’erotisme, amb la més salvatge actuació dels nostres instints.
i de sobte, un any sense Patum.
un any on el foc es crea en les mateixes ganes de ser creat, on res es pot dir que ja vingui de lluny i cap presència et recorda algun possible passat eròtic de la sencilla flama del començar. tot pren un altre color, i una altra esséncia. Els llocs no et remeten més enllà de 11 mesos, i l’espai no invita a saltar plens. La sang, ebria d’altres coses, per un any no demana barreja, i el cos s’encén amb flames extranyes que no permeten la total entrega d’allò desconegut…i amb tot i aixó, a vegades, sento gralles, i veig espurnes de foc per sobre dels caps. Algú comenta que encara es d’hora i que sobren cotxes per marxar. aleshores, agareixo la pressa que m’evoca el record, i enyoro qualsevol presència tacada i bruta d’antics dissabtes…