
Imatge central: Miquel Gil
De dalt a baix: Carles Belda, Cris Juanico, Dúmbala Canalla, Feliu Ventura, Pepet i Marieta, Josep Thió, Núria Feliu, Pascal Comelade, Xerramequ Tiquis Miquis i Helena Cases (Conxita)
Si una cosa tinc clara que m’enduré quan marxi, és una pila de discos que, des d’allà, segur que em fan retornar per uns instants aquí. Els discos que, suposo, em poden portar més fàcilment aquest estat letàrgic de melancolia són els discos que, des d’allà, no podré aconseguir. Suposo que la majoria els podria recuperar des d’allà, per molt que busqui un disc de Betagarri. Però suposo, que, malauradament, si algun disc em serà més difícil de trobar és qualsevol disc en català.
[@more@]
Aquesta música, que, degut al nostre autoodi, sempre hem tingut inflavalorada. D’acord que potser aquí ens trobem en una lluita interna de país on trobem música catalana recolzada des de les institucions com ara Mone, el disc de la Marató, el Club Super 3, o, en el seu temps, suports cap a música de l’estil de Lax’n’Busto, que va donar el mític nom de “Rock català”, contra la música de mercats més “alternatius” -diga-li alternatius, diga-li revolucionaris- (la revolució sempre ha estat només una alternativa per gran part de la societat), com poden ser Brams, Obrint Pas (perquè tothom comenta que la Gossa Sorda sona igual?) o Ovidi Montllor (personatge que tothom té clar com li van donar l’esquena aquelles institucions que –deien- vetllaven per la cultura).
Per molt que grups com Els Pets, que en el seu temps van rebre un gran suport institucional, hagin pogut resultar coneguts per aquest suport, també és cert que, ara, les institucions es fixen més en una Beth (que col·labora amb grups tipus Gossos) acabada de sortir d’un concurs estatal per representar aquest Estat a Eurovisió, que en l’últim treball del grup de Constantí.
I jo que penso… amb el que m’agrada a mi molta de la música en català. La tinc estructurada per moments i sensacions.
Quan vull escoltar alguna cosa tranquila sempre puc escoltar Feliu Ventura, que en destaco el treball amb Lluís Llach, o els Tres (que són dos), o el Pascal Comelade amb l’Enric Cassasses. Per no parlar de les dues millors veus del país: Miquel Gil (FORMIDABLE!) o Cris Juanico, que té aquella cançó que es diu “Si véns”, que és tota erotisme.
En canvi, per animar-me, sempre puc optar pel petardeig català (ara tocaria dir Antiherois?), i rememorar una Guillermina Motta, una Marta Roures o una Núria Feliu. El que en diuen gresca catalana, vaja, que va iniciar PD Jimmy Jazz (encara que sempre he sospitat que els que ho van iniciar són La Trinca).
I altres alegries pel cos i per la salut musical catalana, com poden ser Pomada, Xerramequ Tiquis Miquis i la suma de dos dels seus components: Belda i el grup Badabadoc. O puc optar per una alegria més inquietant com Dúmbala Canalla, o un cantautor-espectacle com és Pepet i Marieta. O un ska de Dr Calypso o simplement, paranoies a l’estil Verdcel, Umpa-pah, etc.
Potser és cert que grups mítics com Sopa de Cabra o Sangtraït van plegar, però d’aquí també n’ha sortit un Josep Thió, com a exemple de gran artista autèntic. De la dissolució de Brams, que va ser per a mi,un grup molt especial, n’ha sorgit Dept, Dijous Paella, Mesclat, Aramateix o Josep Maria Cantimplora. D’Inadaptats n’ha sortit La Fera Ferotge. I de Dusminguet, La Troba Kung-fu, i un estil de música que molts grups han heredat, en certa manera, com poden ser Rauxa o La Carrau.
Per recordar la colla, sempre em quedarà Strombers. Pels meus dies deprimits, Conxita, o Gadegang¸ si m’he perdut del tot. Antònia Font podria alimentar les meves paranoies, i San Josex, fer-me asseure, per pensar.
I amb aquests grups, i d’altres que em costen més de classificar ( Pirats Sound Sistema, Ensaladilla So Insistent, Pastorets Rock, La Vallesana, Albert Pla, Orxata Sound System, Jaume Arnella, Jaume Sisa, Pau Riba), m’és difícil de creure’m que hi hagi gent que no escolti música en català.
És tan difícil trobar un grup de música en català, de bona qualitat, en un estil musical concret?
Crec que el llistat de noms en negreta, diuen que no…
Perquè som així, doncs? Perquè ens autoodiem tant? Som estúpids els catalans, o bé som espanyols directament?? En aquest llistat hi ha verdaders artistes… haurem de recordar sempre Carles Sabater de Sau com l’únic músic idolatrat??? Tan espanyola és la Generalitat en temes de cultura? (això sembla)
I nosaltres, ja ens està bé? Preferirem sempre un Fermin Muguruza que uns Xerramequ? O una Pantoja abans que una Núria Feliu? Un Jacques Brel abans que un Ovidi Montllor? Una crazy frog abans que uns Gadegang? Unes músiques de l’est abans que Dúmbala Canalla? Un Piperrak abans que uns Inadaptats? Un Frank Sinatra abans que un Miquel Gil? I un recopilatorio de las canciones del pop espanyol abans que un Belda i el Conjunt Badabadoc?
Doncs catalans… continuem així… i només ens alimentarem d’odi.