Barroc

 Barroc

Avui em sento barroc, o, fins i tot, rococó. Imagino prestatges de fusta, plena de llibres vells. Una taula idèntica al mig de la sala, i una bibliotecària al darrere. Recordo aquell noi que va dir que aquesta tenia un estil molt rococó. I em sento mes a prop de casa. I em sento mes barroc que mai. I em molesta ser tot corbes, però el record s’entortolliga, es reblega i s’embolica en ell mateix.

 

I mentrestant, sóc barroc de sentiment. Bipolar i rococó, sóc espectador d’una metamorfosis barroca, i és, llavors, quan no goso reconèixer que, a mi, el barroc mai m’ha agaradat.

[@more@]

Els dies son nits ; el neguit, projecte, i Edith Piaff es converteix en Feliu Ventura. De les distàncies, encara en desconec la mesura. Ara que la fermesa són gotes d’aigua de pluja de tardor, la incertesa és cascada.

 

No crec en contes de fades.

 

Els amors ara són mentides. I la falta de companyia no reclama la teva presència (absent), sinó que desitja sexe, que desitja nit. Ara que el fred és tardor. Recordant passades tardors esplendoroses, que ara em fan somniar en primaveres esperançades.

 

No crec en contes de fades. Repeteixo.

 

Quan una habitacio compartida ja no és un bon lloc on refugiar la solitud, marxar es converteix en fugir, i fugir se’m fa tornar. Allo que semblava « fer-se a la idea », ara és costum ; com la necessitat que ara és supervivència, o el que semblava insuportable, que s’ha fet experiment. Llavors és quan una dutxa és una solucio. El moment perfecte per recordar convivències enyorades, i obviant foteses menyspreables, que ara no importen mes enllà que per afirmar que no crec en contes de fades.

 

No crec en contes de fades, ni reis bondadosos.

Odio. Encara ho sé fer. Puc odiar els reis bondadosos dels contes de fades amb la mateixa força que ho he fet sempre, ara que sé que els encausats són multats, i, malgrat les distàncies, em provoquen la mateixa ràbia molesta que quan els tenia de veins, montant els seus escàndols de sempre.

 

I, enmig de tant barroc, el menú Mc Donalds s’ha convertit en tàper de nevera, i el compte, una pila de plats bruts per netejar.

 

Finalment, obro la maleta, on 3 volums d’enciclopedia s’han convertit en un llibre de contes. I els meus escrits en mapes desconeguts. També trobo engrunes de pa que em desperten les ganes d’un bon pa amb formatge.

 

Llegeixo els contes, sabent que no crec en contes de fades. I els veig tan simples… tan simples que es tornen « rococó ». Ara els contes de fades són creacions desenganyades. I són senzilles, pero no humils, que de mi fan ningú i de res ho fan tot.

 

Sense entendre si ara el cor són costelles, tanco els ulls per oblidar els contes de fades. Pero el « bip bip » del meu telèfon no em deixa fer-ho. Ara, els missatges són petons i les poesies sentiments, on les anècdotes obligades són detalls entre linies.

 

I enmig, l’enyor no sap on és. El retaule és rococo i encara no ha trobat el seu lloc, sabent que ara és pluja de tardor qui mulla els seus ulls, i no llàgrimes de fada.     

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.