Aquell "avui no tinc un bon dia"
que pronuncies cada Sant Jordi.
Aquell llibre que potser t’hauràs de regalar,
que potser és així com no ho vols fer,
però saps que ningú ho farà.
Roses galanes,
que fan negoci de la poca solitud.
I solituds que malgasten,
per comprar enganys necessaris
en la diada dels amants,
quan porten anys ofegats en jornades de desengany
quan creuen que ja no queda res per estimar,
i es marceixen, com les roses,
quan fa temps que no són amats.
Desgraciadament, Solsona.
Es més que una altra opció, molt més que una elecció.
(Es el que ens queda)
Lluny de voler agradar-nos, fora de ser-nos necessaria.
(Es el que hi ha)
Superant les seves pròpies pors, se’ns mostra mes forta que un atzar.
(Es el que ens toca)
I es fa més forta si la nombrerm, i se’ns aferra al odiar-la.
(Es el destí)
Pero es el que ens queda, el que hi ha,el que ens toca per destí.
pero… ¿i?