No dic res…
Passo els dies esperant tenir alguna cosa a dir
I emmudeixo, esperant que tot torni al seu lloc.
I pateixo, perquè les coses no saben tornar soles…
I potser, algunes, no tornaran al seu lloc fins que no hagin desaparegut.
M’invento classes de psicologia barata… de fet, tan barata que només costa els diners d’un tallat.
Em dic poesia en veu baixa, i, potser n’estic massa poc convençut per dir-la ben fort, o potser, sospito, a la gent del meu voltant no els agradarà massa.
I jo, tampoc reacciono. Apàtica rutina que torna, i que encara ens donarà algun disgust…
El disgust de les agulles del rellotge tornant enrere, esperant les 5 de la tarda per recordar-nos que ja és fosc. Que la primavera queda lluny, que siguem un xic apàtics i calmem tot aquest caos…
I llavors, tot desapareixerà… i la meva apatia haurà tornat al seu lloc.
La tardor. Fulles seques i poques esperances… potser les justes, per posar ordre allà on aquesta primavera em caldrà treballar…