Sempre que cauen les fulles,
li retorna aquella profunditat a la mirada.
La tardor omplia de fulles aquell jardí de repós on es trobaven cada any.
La mateixa hora, i el mateix ritual.
Tan sols esperar que el sol afluixés la seva intensitat
per assincerar-se amb el dimoni,
aquell homenet que tan havia estimat i que,
com cada any es trobava davant seu.
Com cada any, marxarà amb la lluna a les espatlles quan ja li hagi dit. Malgrat tot, l’havia estimat. I la necessitat de recordar-li sempre li retornava. Un sentiment d’inseguretat que li clavava les urpes i el feia sentir el culpable.
Sentir-se culpable.
Perquè era culpable.
El poeta de la tragèdia va sentir el pes del silenci recaient sobre seu.
En un jardí ple de creus.
En una fossa.
Finalment, li va recordar al diable, que malgrat tot, l’havia estimat.
Però en comptes de fugir amb la lluna a les espatlles, va seure davant seu.
El soroll dels grills, com una nova poesia.
Una última poesia.
Quan el poeta de la tragèdia va dir adéu al diable, per deixar-lo en el repós d’un jardí de tardor, va murmurejar:
"Com l’últim cop que vam parlar, que sentia grills des de la finestra"
i li va retornar aquella profunditat a la mirada.
