[@more@]
De petit, t’adormien amb contes de fades,
i, de tan innocent, te’ls creies, a vegades.
L’àvia, a vora del foc,
comptant dies per la mort,
reia tan poc,
però et feia besades com designis de sort.
Potser fa massa temps que no contemples la lluna
serà que aquesta sort es torna inoportuna,
quan els crits de la nit dallen entre els teus dits
i de ferit, plores de ràbia i xiscles d’oblit.
I els contes de princeses a dins la masmorra
no parlaven del mal de tots els cops de porra,
quan és la tremolor qui sacseja el teu cos,
vessa la por i s’obren ferides en aquesta presó.
Però si creus que no queden veus de la consciència,
que creuen escoltar-te en la dissidència,
la violència és un fet, i els botxins del carrer
o torturant presoners els volem fora.
I que no tornin més.
