M’agrada escoltar la teva veu. No té res d’especial. Però, poc a poc, crec aprendre les metàfores amb les que em parles. Cadascú les seves, que parlen de llunes i flors d’atzavares. Com també m’agrada escoltar les dels altres, quan parlen d’eugues i fustes corcades, tal com temo la por quan va escassa de metàfora.
[@more@]
I penso que, potser, algun dia, les metàfores defugiran la por, i les llunes d’on em parles sonaran amb prosa d’ultratomba, i seré víctima de la conspiració amb què les metàfores plagiaran la teva veu. I el trot d’eugues xafarà les poques oportunitats de les flors d’atzavara. I les fustes, ja corcades, seran llenya de foguera.
Les fades ja no fan lloc a les meves poesies, i massa poques vegades, la lluna –a cranc- il·lumina la fugaç esplendor d’una flor que només és nítida al record.
I la teva veu, com una euga desbocada, em remou com a la fusta, els corcs. I els teus ulls de poesia perden tot l’esplendor. Perquè et diria que ets com la lluna que minva poc a poc, que ets la feblesa de l’atzavara, que només floreix un cop, o l’euga descontrolada que recula cap enlloc.
I no puc.
Les metàfores, ara, ja són massa desgastades, com la fusta, quan hi ha corcs.