L’home pare

Home pare 

L’home pare és aquell que em va fer sentit petit en molts instants. El que creixia i es rejovenia com el respirar d’un acordió. Sempre tan inconstant, dibuixava corbes en les seves travessies.

[@more@]

 

L’home pare, de vegades, s’oblida de les seves obligacions, i es permet unes petites vacances pagades. Això sol passar en lluna plena, quan els crancs reculen i busquen l’estat més similar al del fetus dins la mare. Són els moments en què l’home pare entre en la metamorfosis entre oblidar les seves obligacions de pare real, i la creació d’un rol paternal que guspireja als ulls.

Massa complicat el que sent. Ja que l’home pare sol ser extremadament emocional, així com distant. Rere la màscara de la màgia, s’hi amaga una certa dosis de susceptibilitat que el fa ser fastigosament comprensible, i, encara és més, quan no et demana compassió.

Per això el seu desordre, el seu neguit, la seva força i tombarelles que atabalen a qualsevol sedentari. Però l’home pare ja no creu tant en la bohèmia, i s’ha endurit, quan va saber entendre que la seva tendresa era insostenible.

L’home pare ha après a espavilar-se, tot i que, quan les situacions se li fan massa grans, necessita els seus instants per fugir d’estudi i comportar-se com un marrec. L’home pare és adult de pensament, però d’acció un pèl assalvatjada, per passió.

L’home pare quan folla, estima, tot i saber que està follant. L’endemà potser no estima, i plora. Però llavors, no folla. Es llença sobre les coses que li fan deler, i si no li agraden, les refusa. Amb aquells ulls sembla tenir tacte.

Quan s’hi llença, promet i perd adultesa, i es confon amb la màgia de la lluna plena, i és que els anys l’han marcat, i ha crescut com l’aire dins un acordió, però no ha deixat de ser cranc, en cap dels instants.

 

 

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.