Les meves mans, com els seus ulls,
em transportaven de la poesia a la prosa,
i versionaven paraules i cançons.
Un espai on contemplar ciutats sense sostre,
on escriure, on saber de la tendresa i del record.
Saber d’ella. Saber d’algú.
Conèixer què pensa la poetessa, la consellera,
i, segurament, algun nom propi.
Una espelma que dibuixa una línia espessa de fum,
d’imatges i fotografies,
i que regalima gotes de cera,
de dolor, de paraules,
com un riu de lletres…
Com quan em deies que el petit ja caminava sol,
com quan deies que ja intentava parlar-te…
Gràcies a totes.
Aquest bloc acaba de complir 2 anys.