Buit (I) -Marta-

Buit 1
Un últim dia, amb tota aquella gent, i ja li venia la nostàlgia.
Potser perquè començava a estar convençuda que mai els tornaria a veure, o, potser només algun cop, per atzar o per un carregós esforç de retrobar-se, reservat a poques oportunitats.

Potser l’únic que els havia unit era l’obra de teatre, que els havia obligat a viure junts, durant tres mesos, i abandonar, mica a mica, el telèfon mòbil. Tres mesos. Un espai de temps comptat, debatut, pensat i calculat en moltes de les seves xerrades, amb més o menys il·lusió, més ràpids o més curts. Potser ni tan sols s’estimaven com ella estimava a la gent que, durant aquest temps havia deixat de trucar.

I ara, li retorna la nostàlgia. De voler ser com era tres mesos abans, i de començar, ja, a enyorar el somriure d’aquest últim sopar de pasta freda. Un somriure, que, com el menjar, se li feia fred, carregós i difícil de païr.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.