Si no fos per aquella boira,
tots els habitants de Vilaxica s’haguessin atrevit a
dir
que aquella nit havia nevat,
però al terra només quedaven petites restes de
glaç
quan la boira del matí havia acabat de desaparèixer.
Una tarda plujosa,
d’aquell aigua-neu que no sap com rajar,
havia esborrat els rastres de gel
que
quedaven als marges dels camins,
i una nit que inundava el cel d’estrelles
no
aconseguia esborrar les engrunes de fred dels carrers.
De les teulades, es veia sortir rajos de fum
escopits per un centenar de
cases,
i il·luminats per la brillantor d’una lluna,
plena d’hivern i un miler
d’estels.
Hola, de nou, Alguero,
Un paisatge molt semblant al que descrius de Vilaxica, és el que veig quasi cada dia des de dalt del turó… i ja fa dies que les boires semblen formades per insinuacions de cabelleres de bruixes que van a la deriva…
I, sí, Alguero, molt d’acord amb el que em dius de que “tantes i tantes idees formen un caos… i quasi tot són projectes inacabats”. Potser perquè escriure demana molt de temps i durant el dia hem de fer moltes més coses… Actualment, i malgrat tot el que dic en “La muntanya de paper”, he començat a posar ordre a una gran quantitat d’escrits i m’ho estic passant molt bé, fantàsticament bé. Però cal disciplina, voluntat, passar-hi cada dia unes quantes hores, i prioritzar aquesta dèria per damunt d’altres històries (sempre que es pugi)
I a més a més del caos… no t’ha passat a tu el que dic en el meu article “Em vull distreure del Nadal…” ? –en ell no parlo del Nadal, sinó de l’escriure.
Amb la idea de continuar-te llegint…, et desitjo unes Bones Festes.
Grocdefoc, http://des-de-dalt-del-turo.bloc.cat