Foto: Cuc de la solitària
Els dies son més llargs que els dies que jo coneixia, malgrat que Paris anuncia, ja, l’imminent arribada de l’hivern; (perdoneu les faltes d’ortografia… maleïts teclats francesos, que no t’ho deixen accentuar tot) Paris em batega a la mà amb un ritme tan misterios que m’empeny a la metamorfosis de les meves sensacions; que fan que ara el vegi immens i inabastable, i d’altres vegades, que el pugui retenir en el palmell de la mà… Camino, camino i camino… i les hores son lentes. [@more@]Crec començar a descobrir que no és una ciutat en la que vull viure. De fet, mai havia comprès l’Europa que feia de Barcelona la ciutat que comença a ser; i més dificil m’és veure Europa de tan a prop, que tot i que disfressada de Bohèmia, duu uns vestits de preu inassequible. Si algù creu que el que experimento és enyor, potser no va totalment desencaminat, pero s’equivoca. És cert que esclato en llàgrimes en sentir la veu de ma germana per telèfon, i a ella li envio la merda de 5 dies en absoluta solitud, pero no és aquest el motiu de creure que no m’agrada la ciutat, com tampoc ho és el fet de que xiporregi francès, fins al punt de descobrir que no en sé. Paris te uns canals preciosos i alguns racons meravellosos, pero deshumanitza les persones (l’efecte ciutat); En aquest cas, pero, ella necessita l’aliment de turistes constants per ensenyar-los aquelles parts que la fan ser la ciutat de l’amor, pero (malgrat no ser verge) no deixa que ningu la penetri; No es pot permetre acollir ningù per un temps massa llarg, necessita estar viva, i aixo, per a ella significa ser ciutat de pas; cosa que la pot fer molt interessant, pero gens acollidora. Sé que em puc permetre estar un temps en ella, tocant l’acordio sota la Torre Eiffel, sent com la “solitària”; que s’alimenta de qui s’està alimentant…Si ells em donen la condicio de turista, jo me la podré pagar xuclant l’aliment a altres turistes (el sou que faig a la torre Eiffel, ve de diners estrangers), pero si vull ser-ne un habitant, no tinc més opcio que fer-me nomada, que aquesta terra no té les condicions per tal que si clavin arrels. Potser ser com la solitària em pot permetre un turisme llarg, de mesos, pero no em permet sentir-me cos, sino paràsit. I un paràsit, com la solitària, quan s’alimenta, alimenta un buit tan gran que encara fa més encertat el seu nom de solitud.
sempre m’havia encuriosit l’aparença de la solitària! i em sembla recordar que en vam parlar en un esplèndid dinaret en la canàbica terrassa de la Kt, encara puc deleitar-me en el violent sol que ens queia però que contrarestava l’immillorable companyia dels amics i d’un menjar ben suculent.
El que ens expliques jo també ho he viscut en terres extranyes, i és una etapa que tots passem quan tenim la gosadia de plantar-nos en un indret extrany i desconegut. Aquesta etapa pot durar un mes, o màxim 2 si no hi tens tanta pràctica. També hi ha qui s’en cansa abans i torna al born. Però ja veuràs que mica en mica la ciutat t’anirà fent un lloc i totes les penúries que t’haurà fet passar, et semblaran minucies, comparat amb tot el que t’arribarà a donar.
una forta abraçada desde neovila i la gertrudis.