El deliri delicios

Deliri
(le surréalisme c’est
moi!)

(perdoneu pero es impossible lluitar contra el teclat francés… les faltes continuen…)

Avui he tingut un somni delicios.

Quan m’he despertat, creia tenir-lo, encara, al meu costat… de fet, en el somni, no el tenia ben bé al costat, pero no penso allargar-me parlant de sexe, i encara menys, tractant-se d’un sexe fantasios que inventava trames i dissenyava postures, mentre intercanviava petons.

La fantasia ha estat tal, que he ignorat el despertador i m’he predut l’esmorzar gratuït que m’oferien! L’orgasme matinal m’ha fet llevar-me d’un altre humor, disposant-me a ignorar tot allo que em vingués de gust, i he recordat que abans de marxar, algù es va equivocar en dir-me que, per marxar, cal deixar-ho tot tancat.

Si li hagués fet cas, deixant en la meva vida un candau i un doble forrellat, res del que m’ha passat avui succediria.

[@more@]

No tan sols he pogut recordar l’home amb qui sempre hem fet veure que ho deixavem tot tancat, i amb qui ens haviem regalat una copia de la clau per entrar sempre que vulguessim. També l’he reviscut, palpant en somnis el tatuatge que molts dels que creuen conéixer-lo, ignoren que té. He reviscut els moments en què algù ens pregunta de què ens coneixem, després de veure-m’hi parlar, i amago la nostra relacio, disfressant-la de coneixença cordial, com ell amaga el tatuatge que els meus dits han pogut acariciar.

Avui la solitud no està tan sola.

Ell era amb mi, pero m’ha deixat escapar, per caminar sol pels carrers de Paris.

L’he enganyat, no marxava sol.

Pels carrers he caminat amb el Dani, que no hi era, pero hem xerrat força estona sobre estupideses absurdes, tot fent jocs de paraules.

He entrat a un ciber on massa gent feia xivarri per dir-me que m’animés, i, al final, quan ja no em donaven conversa, m’he quedat amb el Joan, que, mentre li retreia que mostra massa poc els seus sentiments, em deia que, de vegades, soc massa dramàtic.

He marxat sol, mentre els cotxes em somreien i jo omplia el meu cap de debats sobre quins color m’agraden mes, ignorant el color carn amb el que m’havia despertat, i elogiant el vermell d’un mitic moli, que té, per objectiu, decepcionar els turistes.

He arribat a un banc per fer assemblea d’Antiherois, i, fins i tot, he sabut ser constructiu. El gris fred que s’escolava entre els meus dits, m’ha obligat a passar per la sala de monitors (on tenia el jersei), i, amb un somriure, l’hi he dit "bagassa" a la poetessa. L’he irritat una mica, si, pero no m’ha tingut compassio…

Quan he sortit, he enyorat la Lluça, que no hi era, pero m’he permès fer-li una poesia. M’ha agradat tant, que he regirat la motxilla per cercar la llibreta que algù que admiro em va regalar.

Ma germana m’ha vingut a buscar, i hem tornat amb cotxe a casa.

Res d’aixo és real, en el sentit de real que observo al diccionari, pero el diccionari no sap ignorar ni sentir, de la mateixa manera que els sentiments no saben de realitat.

Podria omplir la llibreta de mil creacions. Podria ballar a les fosques, sense musica, ignorant que la Tate és allà, nedant nua. Podria compondre amb la guitarra que no em vaig endur. Podria enamorar-me del llit que m’acull, i tornar a cercar un tatuatge que ja sé on es troba.

No me’n arrepenteixo de no haver-ho fet fins ara, perquè son les llàgrimes vessades les que me’n han fet venir ganes. I tot i que mai he cregut en la companyia que arriba viatjant pel ciberespai, no em permeten sentir-me sol, tot i cedir-me el privilegi d’estar-ho quan vulgui i poder-los ignorar quan em vingui de gust.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El deliri delicios

  1. ella diu:

    Agafa aquella caixeta de música que em vas regalar, i fes que soni el proper diumenje a la tarda. Reescriu en aquella llibreta, plena d’allò que encara em fa saltar les llàrgimes, el teu somni. Olora la bosseta amb tela de quadres, que em va regalar un pardal, i que encara fa la mateixa olor que el primer dia. I just quan et creguis que t’enyores, deslliga el temps de l’espai i, si cal, suïcidat per la nova ciutat, que sempre et resultarà nova, i feu-vos companyia. El fred cala als ossos del nouvingut, i el fa mes fort l’hivern que la primavera. No hi ha res més dolç que petites dosis de nostàlgia. I si em permets, a vegades em fico a la teva pell, i faig l’exercici de reviure’m a mi mateixa, a la teva manera, i perquè val la pena sentir que les pessigolles a l’estómac, malgrat la Distància, encarca les pots sentir a les entranyes d’un amic.

Els comentaris estan tancats.