Un Sant Jordi més. I encara no sé omplir de paraules un escrit, però continuo en els intents i m’ofusco en intentar alguna cosa nova. Per això aquest escrit. Per celebrar el St Jordi i el primer aniversari, hi ha un escrit meu, i les respostes d’altres.
“ Algú em mostrarà bocins de poesia? Algú desfarà el meu cos en cames abraçades? Qui m’ajudarà a creure que els contes de fada són enganys, en treure’m de la solitud? Qui? Si m’he fet complicat i ja quasi no em veig cap atractiu? Qui amb seny pot entendre la meva rauxa?
Sóc pobre de tot i ric d’estranyesa.
Dec ser inestimable.
Qui em suportarà? Qui, enmig d’aquest enyor? Qui hi cap a la meva agenda?
Qui caminarà sobre baranes, cridant el meu nom en cada passa, i desafiarà l’equilibri per llançar-se al meu buit?
[@more@]possible resposta 1:
Qui romprà la meva rutina? Qui voldrà conèixer la veritable essència del meu cor? Qui, quan i com? L’esperança no la perdo, perquè sé que hi ha algú esperant que primer em trobi a mi mateixa, que primer sàpiga valorar-me, perquè quan ho aconsegueixes, tothom somnia amb la teva presència.
possible resposta 2:
Esquivo els errors. Malgrat tot, encara no sé quan el silenci és nosa o necessitat. I a vegades el trenco, amb un mot més absurd que el seu gest. I ja sola, els diables de les idees em fan infeliç i odiable als meus ulls. I crec que he tornat a equivocar-me.
possible resposta 3:
I em col·lapsen les teves paraules, m’esfereeix el meu desig, m’afalaga el teu desig, em trasbalsen les abraçades, i m’intimiden gratament els elogis que espero sincers. Si no fos per la sortida fàcil: la mentida.
possible resposta 4:
Davant meu, la temptadora bellesa de l’abisme. Al darrere, una tràgica òpera dolçament m’hi empeny. El perill és imminent i el desenllaç desolador.
De sobte, un bell record apareix darrere un arbre, amb un somriure tímid, però sincer com pocs, i suaument m’ofereix, primer una mà, i després l’altra. Els ulls s’humitegen, els meus també. L’òpera s’atura. M’apropo, em deixo donar la mà (de fet, me’n moria de ganes) immediatament ens abracem, molt fort, plorant ara, l’un sobre les espatlles de l’altre…
El record es transforma en jazz i poc a poc en rumba… i em convida a ballar.
Alegres, cada vegada més braços rere els arbres m’esperen… però ara… amb gots plens de cervesa.
possible resposta 5:
K et passa?
Contraresposta: Re, trankil. Escric…
Resposta final: Ah, vale…