Retorno barroerament a l’adolescència.
I simulo ser adult, mentre festejo la meva joventut amb els somriures.
Però em sento com un marrec amb ulls d’infantesa,
que plora en cada patacada i s’emociona en cada afalac.
En el fons no és res més que un aprenentatge per d’aquí un temps,
quan em senti terriblement estúpid,
i no recordi el plaer que sentia sent un infant,
tan innocent i corrupte,
que de cop es feia gran,
i adolescent, i barroerament viu,
i estúpidament feliç.
Estació "Ocata" de la Renfe, el Masnou.
Ja he entrat al món dels blocs!!
Salut i garrotins!!
Genial, com tots els teus escrits. A més, això de tenir l’adolescència pròxima (per no dir al damunt) em fa sentir molt pròxim a alguns versos… 😛
Per cert, a l’agenda, a més de penjar els concerts d’Antiherois també podries penjar les actuacions amb la Revolta diatònica, que si no em trobo a la Rosa no m’assabento de ninguna!
Apa, fins aviat!