No res

no res

No faig, no dic, no res. Ser estàtic enmig d’un món en moviment. És el cercle viciós de la negativitat. Ressaques que no provenen de licors i malhumors que no provenen d’il·lusions, ni tan sols de frustrades. Excés d’abstracció. Companyia musical d’Albert Pla. Lletres de Casasses a la ment. Esquinços. Defectes. Improducció.

            Penediment. Sensació d’errors. Un esforç d’empatia que m’insinua que en ulls d’algú altre no m’agradaria, no em cauria bé. Brutícia. Tot comença a casa, però un lavabo resplendent no és suficient. Escurar una cuina de tres dies no és gratificant, ni jo sóc Antònia Font. Seria transsexual. Ho sóc. Transsexual, transparent d’opacitat i sospito que un xic transgènic.

[@more@]

            Faltes gramaticals. Una abraçada, siusplau. Debats sense posicionament. La felicitat no s’amaga, s’evapora o es transvasa. Les gotes que tornen amunt ja no formen arcs de Sant Martí. Prou Sants. Puta església i puto Déu. Els dubtes ja no són ni existencials. Anar tirant, sense pistola. L’altre jo ja no té amb qui conversar. S’ha cansat de mi. Ni tan sols s’han enfadat, però per algun estrany motiu no es parlen. La lluna deu minvar. No cal ni saber-ho. Ho sé. No sé com. Ho sé. Sóc cranc. Reculo. Les parets són davant i darrere. Als laterals només hi ha danys. Perquè m’he deixat la finestra de l’habitació oberta? Merda… Del carrer m’arriba l’olor de podrit de saber que quan la esclavitud va ser abolida molts esclaus van plorar.

           

            Aquest cigarret que no hauria de fer, espero que em mati alguna neurona més del compte, a veure si les que queden connecten. No desitjo quantitat, però me’n queda tan poca… I les mides? Si no importen, a què m’aferro?

            I ara, si, critica’m l’article. El text és horrorós, ho sé. No té sentit, i millor que no el busquis, podries sortir-ne escaldat, i no m’agrada ni a mi. Què et penses? Que estic enamorat de mi? No m’agrado… Però no m’acusis com si fos la única cosa que faig malament. Què passa? Em sobrevalores? Crítica constructiva! Oh si! I tots a dormir que són les dues. Nit Bus. Un maldecap menys, una aspirina menys pel negoci farmacèutic. No comercialitzeu amb la meva ressaca… M’agradaria saber qui és Joan Vinyoli i no Júlia Otero… No sé acabar el text… Merda…  

 


Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a No res

  1. ella diu:

    A ratxes, ja ho veus. A estones. Passa de llarg si vols, o escup-me en el millor dels teus impulsos. Estima’m. Però fes-ho tot de sobte, i fes-ho breu. No m’avorreixis massa, no te’n vagis. Que precipitat des que vaig fugir. Quin desgavell de suïcidis. Quin desordre més avorrit. Quina merda. Des que vaig anar-me’n. Des de quasi sempre. En realitat potser no hi he sigut mai, i per tant no he pogut marxar-ne. Me la pela. Ara torno. Torno. Giro de nou i no se cap on. Però a tu, maleït, et suplico que no et moguis, perquè jo, que t’odio a ratxes, ja ho veus, necessito estimar-te a estones.

Els comentaris estan tancats.