Un cert odi a l’apatia…
Creure’t despert enmig la primavera,
amb un cert neguit a les entranyes,
i un símbol de cranc que dibuixen els meus dits
escrivint la lluna plena…
Mentrestant, em reclamen les els Déus grecs,
les misèries, i les taules de fusta corcades,
amb el tel de vidres de gots trencats,
amb la poesia del poeta de la tragèdia.
Però tot sembla immòbil,
ni tan sols un motiu coherent per plorar,
ni una llàgrima vessada en els teus llavis,
ni un bri de sentiment, de patiment.
Massa calma.
Mentre em reclamen els déus de l’esperit
per poder comprendre les més grans tragèdies
des dels Déus grecs fins la nostra lluna plena,
la gent anònima de Barcelona agafa el Nit Bus,
oblidant, però simulant, saber que és primavera
i omplint les llàgrimes de les taules de vidre
de reclams de poetes trencats.