
Ella, sempre ella.
Amb la supèrbia altiva dels que sols ténen molles per oferir.
Ella, la que m’havia fet emmalaltir.
I jo, que la definia amb el meu prisma particular.
Era esvelta. Dona.
Segura de si mateixa i, segurament,
amb l’arrogància a la conjuntura de les celles.
Però la seva immutable bellesa
m’encegava el prisma de la raó,
i el seu atractiu pedant
em feia deixar la gana.
I la feblesa de la meva ànima
em convidava a construïrme,
amb la humilitat dels que envejen l’arrogància,
al motlle de la seva imatge.
Sempre, només sempre, per ser com ella.
I finalment ara, entenc la diferència.
Sí. Sóc anorèctica, però a diferència d’ella
ja no és la meva ànima la que està malalta.