Anorèctica

Anorexia
Ella, sempre ella.

Amb la supèrbia altiva dels que sols ténen molles per oferir.

Ella, la que m’havia fet emmalaltir.
I jo, que la definia amb el meu prisma particular.
Era esvelta. Dona.
Segura de si mateixa i, segurament,
amb l’arrogància a la conjuntura de les celles.

Però la seva immutable bellesa
m’encegava el prisma de la raó,
i el seu atractiu pedant
em feia deixar la gana.

I la feblesa de la meva ànima
em convidava a construïrme,
amb la humilitat dels que envejen l’arrogància,
al motlle de la seva imatge.

Sempre, només sempre, per ser com ella.

I finalment ara, entenc la diferència.

Sí. Sóc anorèctica, però a diferència d’ella
ja no és la meva ànima la que està malalta.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.