A l’altra banda del mirall
apareixen els monstres dels malsons,
d’esclaves passions i dolços somriures.
Somriures que callen el passat
i encallen els presents.
Els somriures atrevits dels covards,
que fascinen, de tan maleïts com oportuns.
Aquell qui comprèn busca comprensió.
Segueixo penetrant la mirada al reflex
i ella em retorna la meva imatge,
just quan el petit detall
d’una minúscula part de l’univers
crea un detallat univers de dubtes…
Per això, parla!
Vomita la merda que et quedi dins
o tingues l’atreviment de dir que no en queda…
fins aleshores, t’ho asseguro,
el malson continuarà
Quanta ràbia!