Barcelona: hora de tancar

Barcelona:hora de tancar

 Foto: Pubilla treballant de gossa de Saura durant les festes de Gràcia, controlant els terroristes de l’Assamblea de Joves del barri.

Sota un títol que podria semblar el meu comiat poètic i transcendental cap a la ciutat que m’ha acollit, s’hi amaga, en realitat, la cara més cínica i cruel d’aquesta ciutat… les mil formes en què ha estat ella la que m’ha acomiadat a mi. Barcelona, la ciutat pensada per fer de les seves entranyes, el negoci més gran del món. Perquè, per la resta de coses… Barcelona no està preparada.

 

            Les festes de gràcia han estat un dels millors exemples de la Barcelona que intento descriure. Una festa de barri (dels pocs barris de Barcelona que d’en tant en tant té ganes de sentir-se barri) que, paradoxalment, estava ple de guiris caminant amunt i avall i inundant els carrers. La festa s’acabava a les tres de la matinada.—COOOOM??? Com és possible que una FESTA MAJOR tingui com a hora de plegar aquesta hora??? Potser perquè les festes majors de Barcelona no estan pensades per la gent, sinó pels negocis… m’explicaré.

 

[@more@]

            És cert que hi havia molts immigrants de “països desenvolupats” que són només immigrants d’estiu. altrament dit guiris, que són un sostén important per la economia de Barcelona. Però també hi havia un altre tipus d’immigrants, els dels països no tan desenvolupats (neoliberalment), que es dedicaven a vendre cerveses als que s’havien quedat sense barra a les 3, i no tenien metro fins les 5, ni els diners suficients com per prendre’s el luxe d’agafar un dels sol·licitadíssims taxis.

 

            Els immigrants venedors són delinqüents. Els turistes que inunden els carrers d’unes festes, suposadament popular, no! Suposo que els guiris rossos i amb ulls blaus, amb un feix de bitllets preparats a cada butxaca i amb ganes de veure la Sagrada Família no fan cap tipus de nosa, com si que la fan les putes, els moros, els pidolaires, els maricons, les bolleres, els yonkis, els negres, els grafiterus, etcètera.

 

            Per això, Barcelona busca solucions. A part de netejar les festes del barri ruixant d’aigua de BCNeta a tots els que continuen esperant poder tornar a casa (a les 4 no hi ha el metro obert) i els carrers, per tal que ningú s’hi pugui asseure, necessiten netejar tots aquests grups de persones que molesten a les vistes dels turistes i dels negocis.

——————————————————————————————————-

 

            I Barcelona troba solucions:

 

1.- Putes. Solució fàcil. Les multarem pel seu comportament incívic d’”oferir un negoci al carrer”. La policia les anirà a perseguir, ja que no ens podem permetre que tothom vegi una ciutat plegada de putes. Això si. Sempre i quan estiguin amagades a Zona Universitària, no molestaran els camps de visió dels clients estrangers. (no seria més fàcil que la policia en comptes de perseguir-les, iniciés una investigació sobre les mafies de prostitutes, per detenir els seus proxenetes, i assegurar la seva dignitat?? Potser el problema és que això no seria turístic).

  

2.- Alcohol. L’alcohol també és incívic. Depèn de com. Mil persones prenent cubates de 7 euros dins un negoci com “l’Apol·lo” mai seran incíviques. Una persona comprant a un pakistanès al mig del carrer, si. Ho seran els dos. El que ven i el que s’ho pren al carrer. Potser el problema seria  beure al carrer, però no té cap tipus de lògica quan (aquest cas ha passat als carrers de Barcelona i és totalment cert) es multa a la persona que pren una llauna de cervesa enmig d’una plaça, on moltes persones no són multades per fer el mateix, ja que ho fan a les terrasses d’un negoci.

  

3.- Maricons i bolleres. Potser a nosaltres no se’ns pot dir incívics, perquè a totes les famílies en surt un o altra. A més, l’opció sexual, a diferència de molts altres col·lectius en risc d’exclusió social, no té cap relació directa amb la pobresa… per això la decisió de Barcelona en aquest cas és encara més maquiavèl·lica i perversa.

            Seran acceptats per la ciutat tot@s aquell@s que s’amotllin al model heterosexual (casaments homosexuals) i que, a més, vagin a consumir a la ciutat a mida que els hem dissenyat segons les seves necesitats (eing?) com, en el cas de Bcn, el Gaixample. El ghetto homosexual plegat de negocis on alimentar encara més l’economia de la ciutat, aprofitant la diferència d’opció sexual com a pretext per la creació de nous comerços per xuclar els bitllets als seus habitants. I en comptes d’avançar en la lluita contra l’homofòbia, avancem amb l’obertura de nous locals ghetto.

  

4.- Llengua i immigració. Per la immigració, res més fàcil que posar-se la població a la butxaca aprofitant el seu inconscient (en molts casos, també conscient) xenòfob. Amb els immigrants del Rawal, es critica que si vas sol pel carrer no sents ni gota de català.

 

            Creuria que la crítica no és malintencionada si no fos que a tots els organismes educatius institucionals es ven que l’anglès és la llengua necessària per al futur, i així exculpem tots els turistes d’estiu quan ens impedeixen sentir gota de català a les Rambles. O podem comprendre que un jove estudiant d’Erasmus faci que una classe universitària es doni en castellà (si és que no es fa directament) per la incomprensió del català, però exigim la integració immediata d’un immigrant immers en la pobresa.

  

5.- Grafiters i skaters es veu que també molesten… es deuen tractar d’una tribu urbana extranya i pressumptament perillosa. I Barcelona, en comptes de saber gestionar-los la ciutat, no sap fer res més que criminilitzar-los i acusar-los, també, d’incívics.

 

6.- Okupació. Com crear mala imatge de l’okupació és fàcil. Només cal dir que tots són un recull de totes les coses anteriors. És a dir: putes, borratxos, mariques i bolleres, immigrants, grafiters i skaters i yonkis… i així centrarem més el debat en el continent (on un senyor amb corbata sempre té les de guanyar) que en el contingut.  

———————————————————————————————————-

 

Mentre de 3 a 5 de la matinada, aquests perillosos esperen que obri el metro (anomenat transport públic… públic… si, se li’n diu públic), i alguns, després (pobra gent) ha d’agafar la Renfe (que fa anys que es dedica a fer apol·logia del terrorisme creant histèria a la gent), s’asseuen a les places que han deixar la festa major aparcada, perquè tot torni al seu lloc.

 

Davant tota la perillositat que pot significar que aquests individus ocupin els carrers (espais públics), per més seguretat, tots els polítics estan d’acord en multiplicar la capacitat policial als carrers, malgrat no tots ho estiguin en ampliar els equips d’educadors socials.

 

            Potser la policia és més efectiva, i potser amb una càmera a cada cantonada no podrem fer cap marranada. Però, un error va fer que tantes càmeres també anessin a parar a comissaria on hi ha imatges que demostren que és cert (encara que els d’esquerres de debò i autodeclarats antisistema ho neguin) que la policia tortura i assassina:

 

http://www.youtube.com/watch?v=KRcF96yTnCk

 

(pot ferir la sensibilitat de les persones, segurament no la dels gossos de Saura)

1 comentari

Autoodi musical –reflexions dels Països Catalans (I)-

Autoodi
Imatge central: Miquel Gil

            De dalt a baix: Carles Belda, Cris Juanico, Dúmbala Canalla, Feliu Ventura, Pepet i Marieta, Josep Thió, Núria Feliu, Pascal Comelade, Xerramequ Tiquis Miquis i Helena Cases (Conxita)

Si una cosa tinc clara que m’enduré quan marxi, és una pila de discos que, des d’allà, segur que em fan retornar per uns instants aquí. Els discos que, suposo, em poden portar més fàcilment aquest estat letàrgic de melancolia són els discos que, des d’allà, no podré aconseguir. Suposo que la majoria els podria recuperar des d’allà, per molt que busqui un disc de Betagarri. Però suposo, que, malauradament, si algun disc em serà més difícil de trobar és qualsevol disc en català.

[@more@]

Aquesta música, que, degut al nostre autoodi, sempre hem tingut inflavalorada. D’acord que potser aquí ens trobem en una lluita interna de país on trobem música catalana recolzada des de les institucions com ara Mone, el disc de la Marató, el Club Super 3, o, en el seu temps, suports cap a música de l’estil de Lax’n’Busto, que va donar el mític nom de “Rock català”, contra la música de mercats més “alternatius” -diga-li alternatius, diga-li revolucionaris- (la revolució sempre ha estat només una alternativa per gran part de la societat), com poden ser Brams, Obrint Pas (perquè tothom comenta que la Gossa Sorda sona igual?) o Ovidi Montllor (personatge que tothom té clar com li van donar l’esquena aquelles institucions que –deien- vetllaven per la cultura).

            Per molt que grups com Els Pets, que en el seu temps van rebre un gran suport institucional, hagin pogut resultar coneguts per aquest suport, també és cert que, ara, les institucions es fixen més en una Beth (que col·labora amb grups tipus Gossos) acabada de sortir d’un concurs estatal per representar aquest Estat a Eurovisió, que en l’últim treball del grup de Constantí.

 

            I jo que penso… amb el que m’agrada a mi molta de la música en català. La tinc estructurada per moments i sensacions.

 

            Quan vull escoltar alguna cosa tranquila sempre puc escoltar Feliu Ventura, que en destaco el treball amb Lluís Llach, o els Tres (que són dos), o el Pascal Comelade amb l’Enric Cassasses. Per no parlar de les dues millors veus del país: Miquel Gil (FORMIDABLE!) o Cris Juanico, que té aquella cançó que es diu “Si véns”, que és tota erotisme.

 

            En canvi, per animar-me, sempre puc optar pel petardeig català (ara tocaria dir Antiherois?), i rememorar una Guillermina Motta, una Marta Roures o una Núria Feliu. El que en diuen gresca catalana, vaja, que va iniciar PD Jimmy Jazz (encara que sempre he sospitat que els que ho van iniciar són La Trinca).

 

            I altres alegries pel cos i per la salut musical catalana, com poden ser Pomada, Xerramequ Tiquis Miquis i la suma de dos dels seus components: Belda i el grup Badabadoc. O puc optar per una alegria més inquietant com Dúmbala Canalla, o un cantautor-espectacle com és Pepet i Marieta. O un ska de Dr Calypso o simplement, paranoies a l’estil Verdcel, Umpa-pah, etc.

             Potser és cert que grups mítics com Sopa de Cabra o Sangtraït van plegar, però d’aquí també n’ha sortit un Josep Thió, com a exemple de gran artista autèntic. De la dissolució de Brams, que va ser per a mi,un grup molt especial, n’ha sorgit Dept, Dijous Paella, Mesclat, Aramateix o Josep Maria Cantimplora. D’Inadaptats n’ha sortit La Fera Ferotge. I de Dusminguet, La Troba Kung-fu, i un estil de música que molts grups han heredat, en certa manera, com poden ser Rauxa o La Carrau.  

            Per recordar la colla, sempre em quedarà Strombers. Pels meus dies deprimits, Conxita, o Gadegang¸ si m’he perdut del tot. Antònia Font podria alimentar les meves paranoies, i San Josex, fer-me asseure, per pensar.

 

            I amb aquests grups, i d’altres que em costen més de classificar ( Pirats Sound Sistema, Ensaladilla So Insistent, Pastorets Rock, La Vallesana, Albert Pla, Orxata Sound System, Jaume Arnella, Jaume Sisa, Pau Riba), m’és difícil de creure’m que hi hagi gent que no escolti música en català.

 

            És tan difícil trobar un grup de música en català, de bona qualitat, en un estil musical concret?

 

Crec que el llistat de noms en negreta, diuen que no…

 

Perquè som així, doncs? Perquè ens autoodiem tant? Som estúpids els catalans, o bé som espanyols directament?? En aquest llistat hi ha verdaders artistes… haurem de recordar sempre Carles Sabater de Sau com l’únic músic idolatrat??? Tan espanyola és la Generalitat en temes de cultura? (això sembla)

 

            I nosaltres, ja ens està bé? Preferirem sempre un Fermin Muguruza que uns Xerramequ? O una Pantoja abans que una Núria Feliu? Un Jacques Brel abans que un Ovidi Montllor? Una crazy frog abans que uns Gadegang? Unes músiques de l’est abans que Dúmbala Canalla? Un Piperrak abans que uns Inadaptats? Un Frank Sinatra abans que un Miquel Gil? I un recopilatorio de las canciones del pop espanyol abans que un Belda i el Conjunt Badabadoc?

 

Doncs catalans… continuem així… i només ens alimentarem d’odi.

Comentaris tancats a Autoodi musical –reflexions dels Països Catalans (I)-

Moi, aussi!

ENCARA NO HE PARLAT AMB MONS PARES…! És un noseké que em rossega tots els pensaments sobre París.

Estava perdut sobre què faria l'any que bé… a molta gent li ha passat… A MI TAMBÉ

Tenia ganes d'alguna cosa nova, més gent ho vol… JO TAMBÉ

Molta gent a marxat un any… MOI AUSSI… Au revoir!!

[@more@]

Doncs això. Me'n vaig a París, si tot va bé. Si no, em comformaré amb algun indret de la France. Intentarem que sigui París, però quan hagi buscat i remenat pisos, ja m'ho trobaré.

 MARXARÉ A MITJANS D'OCTUBRE!! 

Preguntes de sempre: "A què fer?". La meva resposta: A viure… i, com que per viure s'ha de treballar (Ergo sum proletarius), allà m'hauré de trobar alguna cosa…

"I ja saps parlar francès?" Doncs no especialment, però quan vaig borratxo el parlo de forma maravellosa… pocs dies allà. i acabaré sabent parlar (i potser practicar) un nou idioma.

" I te n'hi vas sol?" Això sembla. No dependrà de ningú més, aquesta decisió de que jo marxi. Si algú més volgués fer aquesta travessia amb mi, no li rebutjaria. Però de moment, si. Me n'hi vaig sol.

" I quant de temps t'hi estaràs?" M'he marcat uns límits bastant estúpids. Però són el mínim suportable i el màxim estipulat. No serà menys que un mes, però tampoc més de 2 anys.

Quina diferència no? Doncs no. Me'n vaig a viure… Segons com surti, pot ser un mes i mig, i segons com un any.

Si, trobaré a faltar moltíssima gent i moltíssimes coses, però no prescindiré d'aquestes, les viuré en certa distància.

 

"I PERQUÈ PARÍS??? PORQUOI?" Doncs per mitologia: la torre Eiffel, la vie en rose, le croissant, le Moulin Rouge, la gauche divine, la bohème, mon cherry, je t'aime, oh la là, le pont d'Avignon, Madeleine Peyroux, Monsieur Poirot, mon dieux!!!!!!!!!!!!!! I perquè, si tothom qui ha volgut fer i ho ha fet, no se'n arrepenteix, vol dir que si ells ho han fet, moi aussi!

 

 

2 comentaris

Erotisme

 Erotisme

Podria parlar de patum. Podria… Podria intentar recordar, en el bagatge de sensacions de la passada nit, l’eufòria estrambòtica que feia perdre els papers i contemplava desfici. La suor de tantes anècdotes estimulades per l’excés de barreja a la sang… Marraneries. Pornografia. Intents desesperats de deixar de ser imparell. De ser acompanyat per Dionís a les portes d’un portal de vici i una estranya fam sexual un xic agessiva… Però no em ve de gust.

[@more@]

La ressaca em porta al record llunyà de totes les sensacions caòtiques i matusseres de la perversió. I el propi record es converteix en motiu per la ressaca d’una tarda de diumenge.

L’orgasme de la festa es contempla en cada tirabol, de multituds embogides i descontrol emocional. Però no l’enyoro. L’eufòria col·lectiva i el desequilibri hormonal de tanta nit, em porta a enyorar moments de serenitat enfront de la festa: sense alcohol, sense desfici…

 

Moments passats on res era pornogràfic i sols jugàvem amb l’erotisme. No era xera de patum, amb les maces enceses… era brasa.

 

Recordo imatges terriblement fredes als focs d’artifici del teu cos. Recordo falta de respecte en els instints salvatges dels nostres atacs sexuals.

 

I tot i això, recordo guspires en les teves paraules. En la seducció d’altres dies, on el temps es calculava a través de les espurnes que llançava la teva mirada, i m’espetegaven dins l’estómac les ànsies de patum. En lentitud… suau…

Els cossos no eren carns magres esgarrapades pels nostres instints. Eren petites obres d’art. No eren perfeccions sexuals… i mai ho seran. Però mantenien la bellesa de la calma. De la complicitat relaxada en palpar innocentment un trosset de la teva intimitat.

 

Eren imatges del primer raig de sol il·luminant el teu cos nuu. mostrant-se tranquil en un llit blanc. De carícies. De mirades. De paraules… Nues totes, com la llibertat de tanta puresa.

 

No era suor, era escalfor.

 

I enyoro el teu erotisme. El teu art per fer-me de les teves corbes un coixí, i del teu cos un abric. Cames entortolligades, i rellotges aturats per poder fer plàcid aquell son tan incòmode, on cada moviment em despertava i tornava a sentir el teu cos… eròtic…

 

Ara enyoro aquella tendresa. Ara. Ara que les hormones tan sols actuen amb desfici els dissabtes, a altes hores, i sota regust d’alcohol. Potser m’he fet gran.

 

Per sort, sempre quedarà Patum. I, enyorant la teva tendresa eròtica, podrem tornar a embrutar la càlida imatge de l’erotisme, amb la més salvatge actuació dels nostres instints.

1 comentari

Admiració

Admiració
           
Baixades d’autoestima. L’admiració cap a aquestes formes d’escriure, de viure, d’estimar, de compondre… em baixen l’autoestima. Són milers de racons d’admiració que infravaloren la meva possible creació. Perquè les que admiro configuren un univers inabastable on les metàfores són sentiment, i aquest sentiment, art. Em vendria al diable, per aquest art, en moments on no sé trobar altre sentiment dins meu, que l’admiració cap a tu.

[@more@]

Personifico en segona persona del singular, un escrit que m’inspiren tantes admiracions d’un plural en segona i tercera persona.

 

            I cada cop que intento escriure, m’incites al plagi. Per poder saber adreçar les paraules d’un univers fugitiu que em saps transmetre tan bé. I, tocant l’acordió, m’agradaria tancar els ulls per respondre al sentiment que aboques a cada composició. I veient les teves fotografies, m’agradaria ser fotògraf de la teva incomprensió.

 

I imagino taules de fusta, i òpera de fons. Sang entre bocins de vidre trencats per la impaciència del dolor. Tardes de sol rogenc que no gosa desaparèixer i deixar les petites postes sense testimoni. Carícies al pit, nuu de sol de migdia i tranquil de balada sense busques de rellotge. Melodies sincopades que embelleixen l’exasperant indecisió dels teus desitjos. Plors desesperats de malalties inexactes. Sentiments purs que no juguen a la doble significació dels teus comentaris.  

 

M’enamoren les teves formes de transmetre-m’ho. 

 

De vegades, jo també ho intento. Vull ser artista, saps? Vull poder ser admirat. Poder compondre les més belles escriptures diatòniques amb la poca tècnica que tinc per les meves eines de sentiment. Però t’imito. Et plagio. Em sento ningú.

 

I, mentre componc, mentre escric, escolto la música que algú m’ha deixat: “Madeleine Peyroux”. És curiós. Mai descobreixes a algun artista personalment. El seu art t’arriba per boca d’altres. És algú altre qui ha sentit la màgia de Madeleine Peyroux, i jo, qui intento plagiar el sentiment que em transmet. I m’agradaria escriure tot el que ella m’inspira. Però no ho sé fer. Tu també m’inspires, i tan sols somnio, algun dia, poder ser l’autor d’un art com el teu. De fer del teu plagi, el meu art definitiu.

 

De vegades algú em consola dient-me: “sigues tu”, partint de la idea de que em conec suficientment per cometre aquest delicte.

 

Però jo em sento incapaç d’escriure’ls. Incapaç de compondre’ls. Incapaç de transmetre en forma d’art, tot allò que sento. Perquè l’art m’arriba de tu, i la meva admiració cap a tu, sempre em mantindrà l’autoestima en la mediocritat d’intentar plagiar-te.

Comentaris tancats a Admiració

«Molt educats»

Molt educats

Que “passar” de l’educació dels fills pot significar un problema, ha estat altament demostrat. Pares separats que compren l’estimació dels seus fills, institucions que tan sols són llocs on s’aparca la canalla i mestres sense contingut pedagògic en són uns quants exemples. Però si les coses existeixen per defecte, també existeixen per excés: i ens trobem casos de sobreprotecció. Casos com algunes escoles solsonines, que eduquen tant i tant els seus alumnes, que surten “Molt educats” (Sense personalitat, sense eines per encarar-se als problemes, i, per si fos poc, carlins i convergents).[@more@]

Això se m’ha fet evident aquesta setmana. A la Carral, la casa de colònies on treballo, durant aquesta setmana he portat 2 grups: un de Barcelona i un de Solsona.

 

            EXEMPLE 1: SOLSONA. Els “alumnes” solsonins eren sobreprotegits per alguns dels seus professors. Alumnes d’una escola concertada (si no és pública, per a mi, ja no cal fer matisos, perquè esdevé igualment una tipologia d’escola privada) que durant tot el dia els professors els “mimaven” i sobreprotegien, intentant posar-los contínuament l’abric (fins i tot a les hores de calor). Els preguntaven a qualsevol hora si estaven bé, i el “benestar exigent” dels seus nens passava sobre de l’activitat educativa que dúiem a terme. Una ferida era entesa com un gran dolor, i els mestres sentien compassió per aquests nens.

 

            EXEMPLE 2: BARCELONA. En aquest cas, una escola pública de Nou Barris. Alguns nens eren més “trapelles”, ho reconec. Però gaudien de l’animació que el monitor els hi oferís. Disfrutaven a les cabanes i en tota l’oferta de jocs i tallers que vem fer amb ells. Les professores competien en alguna cursa contra els nens i jugaven amb ells al joc de les croquetes (que consisteix en rebolcar-se per terra). Si algun nen es feia alguna ferida, se’l curava sense somiquejar, que, evidentment, de colònies (a l’aire lliure) les ferides hi són. Això sí, els nanos sabien quins eren els límits del seu comportament, perquè l’exigència també hi era, tot i que se sabia combinar amb l’animació, les corredisses, i fins i tot, amb l’ esverament, quan calia.

  

            Després de veure aquestes dues escoles, començo a entendre millor el caràcter solsoní.

 

Entenc que molts solsonins s’enyorin en arribar a Barcelona (parlo dels 18 anys, i de casos que conec) i allà creïn un “ghetto” de relacions que no s’amplien més enllà del grup d’amics del poble. També entenc que les “pijes” de Solsona, que, es tracta d’una ciutat rural, en arribar a Barcelona es frustrin en veure que no arriben a la sola del taló de les “pijes reals”, i hagin de viure eternament en la desconeixença solsonina.

 

Començo a entendre que el caràcter benestant dels solsonins, sorgeixi de les poques eines que han rebut, a nivell educatiu, per encarar-se als problemes, i puguin viure en la incredulitat de ser carlins i convergents, sense cap mena de crítica.

 

I entenc la simplicitat de la seva forma d’entendre les coses, si l’escola no els ha ofert una forma crítica de fer debats, si l’escola no els ha preparat per entendre complexitats estructurals. (Fa poc vaig veure una obra de teatre que em va encantar, una solsonina de 22 anys em va confessar que no la havia entès, doncs tenia un nivell molt alt de contingut metafòric)*.

 

Per això, al Solsonès, neixen carlins, convergents, simples, i amb poques aspiracions personals. En canvi, donen aspiracions al propi poble, per creure que aquest és un lloc especialment avançat (recordant contínuament la condició de ciutat que els hi va atorgar un monarca, per favors a aquest).       

 

Però potser té la seva lògica, ja que una solsonina, noia, amb ideologia, amb “cresta”, lesbiana, de baixa classe social i antisistema, no tindria més remei que anar a construir la utopia en un altre indret. I malgrat que jo he conegut moltes “crestes” amb suficient diplomàcia i constància per treballar la seva lluita, això a la pedagogia solsonina també els atemoritza, i per tant, cal fer-los carlins i convergents, i per tant, “molt educats”.

   

* L’obra de teatre es deia “Els Boscos” de David Mamet. És un drama poètic sobre l’heterosexualitat que explora la dificultat de relació home-dona. I la solsonina que no la va entendre és un dels personatges més simbòlics i estimats de la capital del Solsonès, òbviament, de classe alta, i que havia estudiat a la concertada. 

Comentaris tancats a «Molt educats»

Suïcidar el teu passat

acordioQue una imatge val més que mil paraules és un tòpic, que en moltes ocasions és cert. El que la dita obvia és que les imatges, poden anar acompanyades de paraules, música, sentiments… [@more@]

Aquesta és la situació d’anit. Una nit que va ser llarga, que va començar tot just a la posta del sol, i va acabar quan aquest ja devia fer dues hores que insinuava que començava un nou dia.

            La nit va ser llarga, però el seu record, a poca distància, ja és borrós.

            I de tota aquesta, tan sols una imatge resta en el record més nítid. Una imatge en moviment que val més que mil paraules. Una imatge que val més que qualsevol imatge perquè conté paraules, música i sentiment.

La imatge va ser tan curta que tan sols és un minúscul instant de la nit, però que m’apareix en el record amb la màxima intensitat. Perquè en puc recordar tots els fotogrames que la formen, i el meu inconscient les torna a editar en qualsevol moment.

 

            La imatge: els teus ulls observant-me de prop. Alguna cosa em deia que les nostres mirades encreuades, notaven el fràgil esforç d’intentar suïcidar el nostre passat. I alhora, un sentiment, em feia notar que altres ulls eren espectadors del nostre espectacle.

 

            El sentiment: El sentiment de protecció davant aquella sensació incòmoda. Tu em vas posar la mà a l’espatlla, sabent que jo et correspondria, però no m’atreviria prendre la iniciativa de ser jo el primer que ho feia. I em vas corregir mentre la música ens feia cantar aquell tros de lletra… que em va dur encara més sentiments.

 

            La música: Una composició en “la menor” que cantàvem tan abraçats, com l’espai ens permetia. I la lletra em va transportar els mateixos vells sentiments que em van fer entendre que suïcidar el passat és un repte que surt car.

 

A l’unisó, ens creuàvem les mirades. A l’unisó, ens estrenyíem per les espatlles A l’unisó, la teva veu perfeccionada, i la meva veu dèbil cantaven aquell fragment que deia “I em moro d’enyorança perquè no ets aquí”.

 

L’únic dubte que em queda de la seqüència de fotogrames que m’apareixen en lentitud en el meu cap, és si aquest fragment de la lletra (em moro d’enyorança perquè no ets aquí) era un sentiment que els dos teníem també a l’unisó. El dubte no se m’ha resolt. L’únic que tinc clar és el títol de la cançó dels Pets que va il·lustrar el nostre moment, i que, sembla realment, una metàfora d’aquesta situació:

 

“S’ha acabat”  

Comentaris tancats a Suïcidar el teu passat

Enhorabona!

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Comentaris tancats a Enhorabona!