El vinet!

El Vinet
Canço dins del "treball" A Palpentes. Canço feta al curs 2004-2005.

[@more@]

I ara a l’estacio, esperant sempre davant d’aquell vago,
si és aquest tren que sempre arriba amb retard,
ja n’estic fart…
no passa res, no vé d’un quart!

I ara em sento sol, i trist i moix, i no sé on anar
que et recordo que som unics, pero, plurals,
que a mi no em cal,
si en soc pardal i volo alt!

I no em faig mal, si en el teu cor m’hi espera algun regal,
si les veïnes m’apunyalen al portal,
ai m’és igual
la teva carn a mi ja em val


I somnia cada dia que l’alè que tu respires,
porta l’aire d’alegria i l’esperança que et prenia,
i amb un glop de ratafia, passejar la teva vida,
bifurcant les nostres vies, sense por a la bogeria


M’atipo d’amor, i respiro l’aire d’aquella ilusio
si un dia em drogo vull que sigui de passio,
si et dic que no,
serà que no et vull dir que no.

I ara estic fotut. Em pots dir ruc, pero jo ja em sento molt vençut.
Si és aquest mal el que em malmet tota salut,
no ho dic per tu,
jo ho he triat; jo ho he volgut

Pero n’és plaent, quan et penso i et somnio malament,
quan el teu esperit travessa el meu inconscient,
no m’és dolent,
la meva ment vol anar fent


I somnia cada dia…


I ara s’ha acabat, si la nostra conversa se’ns ha penjat
del sostre com si es tractés d’un ratpenat,
ens hem trobat,
m’has saludat i hem marxat

és el desti, el sol s’amaga sempre si es fa de nit.
La ressaca ja la tindré demà al mati.
Que en faig de mi?
Si et dic que si, em faig patir!

I ara agafo el son, imaginant que els teus versos son tan bons,
si un dia somnio arribar fins al teu tron,
suposicions,
ja no et faré mai mes cançons!


 

Comentaris tancats a El vinet!

Novetats al bloc!!

Sisi. A Paris fa un dia de pluja, que no m'ha permès anar a treballar d'acordionista a l'aire lliure…

Per tant, per fer alguna cosa, estona perduda al ciber…

Us informo de les novetats.

A part de la pàgina principal, hi ha dos apartats més. Un es diu "Artistic", on penso penjar les lletres de les cançons, per si algu no té el cançoner… o per si n'hi ha alguna de nova. Mica a mica, hi seran totes…

A l'apartat "Interactiu" hi obriré de tot. Coses on pugueu crear vosaltres també. De moment, hi ha un apartat sobre lletres de cançons, per qui li vingui de gust.

 

Apa, espero que tot aixo rutlli bé, i que visiteu les categories, no només la pàgina principal, jeje!

Un peto a tutti.

[@more@]

Comentaris tancats a Novetats al bloc!!

Lletres de cançons

 

Vinga va!!!

Començo inaugurant la categoria "Interactiva" per tal que escriviu trossos, fragments de cançons, la lletra que penseu: "aquesta lletra m'agradaria haver-la fet jo"…

LLetres de cançons que us agradin. De cançons imprescindibles?? No ho sé. Pero si, lletres de cançons que us aportin alguna cosa.

[@more@]

Aqui en poso un parell:

 Una de les que m'agrada molt és de Pomada, de la canço' "la mort de cara".

"Un plor, regalima el meu cor,

me'l pensava més fort, i al final me l'han mort,

m'hi han clavat una daga" 

 

I una altra, per no ser tan dramàtics:

 La lletra és de Vicenç Andrès Estellés, i és cantada per Ovidi Montllor. Gran poesia i gran lletra… i gran veu, clar està.

 

M'aclame a tu 

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o screta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il.limitat.

El calr camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, illuminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Serás la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il.luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Comentaris tancats a Lletres de cançons

Mossegar-te amb els meus dits

Mossegar-te amb...
Canço per desfogar-se, dins el repertori de "A palpentes"

[@more@]

Llengües de cafè amb llet en ple mati’,
llàgrimes de purpurina a mitjanit.
Què difi’cil que és sentir el despertador,
cada nit dormo pitjor, i em desperta el neguit
que la solitud dormi en el meu llit.

No vull posar somriures al desengany,
no vull ser una porta sense clau al pany.
Si ara el teu cos, per a mi, ja no és passio
i la llum tènue ara és foscor, no em tinguis compassio
fem-ho com tu vols, i condemna’m a l’abando’.

 


I ara em sento, com un mestre sense escola,
com la nu’via sense flors, o St Marti’ sense colors,
i ara em sento com promesa sens demà,
com Bi’blia sense pecats…

I ara et sento, com la part que se m’escapa,
com l’espelma que s’apaga i caixa sense llumins.
I ara et sento, com la festa sense nit,
un error sense perdo’, tren sense destinacio’,
com la passio’ sense llit, veu trencada sense crit
com la vida sense mi.


Si ara la meva presència ja no et fa por,
i la meva presència t’omple de buidor…
Només d’un premi, et puc fer el campio’: l’odi sense compassio’
quan m’aboques a l’horror
de fer-me sentir la persona que no so’c.


I ara em sento com un mestre sense escola,
com la nu’via sense flors o St Marti’ sense colors.
I ara em sento com promesa sens demà,
com Bi’blia sense pecats…

I ara espero que desagnis cada nit,
que et traeixi l’infinit, que et podreixi tant d’oblit.
Prefereixo arrosegar-me mig ferit, sentint ràbia dins del pit,
o suplicant-te al meu llit…

No quedar, mai, com a bons amics,
i que el dolor guanyi el partit,
mossegant-te amb els meus dits,
com la vida sense mi.

Comentaris tancats a Mossegar-te amb els meus dits

Mossegar-te amb els meus dits

Canço feta per l'Alguer, dins el repertori de "A palpentes"

[@more@]

Llengües de cafè amb llet en ple mati',

llàgrimes de purpurina a mitjanit.

Què difi'cil que és sentir el despertador,

cada nit dormo pitjor, i em desperta el neguit

que la solitud dormi en el meu llit.

 

No vull posar somriures al desengany,

no vull ser una porta sense clau al pany.

Si ara el teu cos, per a mi, ja no és passio

i la llum tènue ara és foscor, no em tinguis compassio

fem-ho com tu vols, i condemna'm a l'abando'.

 

I ara em sento, com un mestre sense escola,

com la nu'via sense flors, o St Marti' sense colors,

i ara em sento com promesa sens demà,

com Bi'blia sense pecats…

 

I ara et sento, com la part que se m'escapa,

com l'espelma que s'apaga i caixa sense llumins.

I ara et sento, com la festa sense nit,

un error sense perdo', tren sense destinacio',

com la passio' sense llit, veu trencada sense crit

com la vida sense mi.

 

Si ara la meva presència ja no et fa por,

i la meva presència t'omple de buidor…

Només d'un premi, et puc fer el campio': l'odi sense compassio'

quan m'aboques a l'horror

de fer-me sentir la persona que no so'c.

 

I ara em sento com un mestre sense escola,

com la nu'via sense flors o St Marti' sense colors.

I ara em sento com promesa sens demà,

com Bi'blia sense pecats…

 

I ara espero que desagnis cada nit,

que et traeixi l'infinit, que et podreixi tant d'oblit.

Prefereixo arrosegar-me mig ferit, sentint ràbia dins del pit,

o suplicant-te al meu llit…

No quedar, mai, com a bons amics,

i que el dolor guanyi el partit,

mossegant-te amb els meus dits,

com la vida sense mi.

Comentaris tancats a Mossegar-te amb els meus dits

DNI (reflexions dels PPCC II)

DNI
 
(les faltes d’ortografia, ja sabeu, culpa del teclat francès…)


Em fa gràcia… fa temps vaig fer un escrit que també es deia DNI … pero parlava d’altres coses, i era un intent de poesia. Ara el faig, pensant en altres coses. Reflexions dels Països Catalans, que ja vaig iniciar amb «Autoodi musical », continuen amb aquest escrit. El motiu és obvi. DNI és, justament, el que li manca al meu pais.

 

He militat en organitzacions de caire independentista, i, al cap d’un temps, creia que era mes important prioritzar certs canvis socials que els purament «nacionalistes», creient que la meva nacio era inquestionable… heus aqui l’error !!!

 

Per a mi, la meva nacionalitat és inqüestionable, i no em puc considerar espanyol. No només per temes de lluita o estratègia, sino també, perquè dificilment em consideraré pertanyent a una cosa inexistent : Espanya !

 

[@more@]

Soc d’aquells que creuen que Espanya cau per si sola. Mes que res, perquè tothom sap (malgrat ens ho vulguin fer oblidar) que la llengua espanyola no existeix. Existeix la llengua castellana, propia del seu territori, que s’ha ampliat a tots els territoris on es va imposar, durant la colonitzacio de diferents territoris. I, malgrat tot, de vegades ens embolcallem en mentides, i a base de repeticio, ens les creiem, o com a minim, no ens semblen tan absurdes:

 

            Hem hagut de sentir massa cops « llengua espanyola » perquè ens faci el mal d’orella que ens feia. De la mateixa manera que ni ens immutem en sentir « Espanya » (en comptes d’Estat Espanyol), « nacionalitsa espanyol » (quina contrarietat), « llengua valenciana » (llengua ??), i amb el que estem més acostumats és : « la meva nacio : Catalunya » (referint-se a una comunitat autonoma, en lloc de la nacio real, que compren de Salses a Guardamar, i de Fraga a… l’Alguer !)

 

            Un conegut, en saber que marxava em va dir, ironic, « abandones la lluita, eh ? » i li vaig respondre que la lluita també es necessària des de fora… pero maremeva ! No imaginava fins a quin punt !!!

 

            Qualsevol ignorant a qui li dius que ets de Barcelona, et diu « ah … espanyol !». Al cap d’un temps veus que no és tan ignorant ; simplement que ha reaccionat aixi en una situacio idèntica, i el català li havia respost afirmativament.

 

            Passa un temps. Desmenteixes tota aquesta visio als estrangers. I te’n adones que quan a l’alberg et demanen el DNI, els en dones un on diu que ets espanyol. Li dius que ets català, pero es la teva paraula contra la del teu document d’identitat, com quan la Constitucio Espanyola se li dona mes importancia que els drets humans. Es absurd, i fins i tot tràgic.

 

            Fa temps que sabem que els transexuals han reclamat constantment la importància d’un DNI que sigui el seu veritable document d’identitat ; aixi, un noi anomenat Biel, no haurà de suportar ser sempre la Meritxell amb el què el van batejar, pero que mai ha sigut.

 

            Sovint oblidem que els catalans també necessitem aquesta lluita, i també és necessària. Que el DNI no ens traeixi… pero vaja… no hi puc fer gaire des de França. Faré un esforç per explicar a qui sigui que no ho soc, i em proposo un repte: a tots els WC de Paris hi ha de dir : « Catalonia is not Spain ».

 

Tornaré amb DNI espanyol ; pero potser entenen que mai ho he estat.

 

             

2 comentaris

El deliri delicios

Deliri
(le surréalisme c’est
moi!)

(perdoneu pero es impossible lluitar contra el teclat francés… les faltes continuen…)

Avui he tingut un somni delicios.

Quan m’he despertat, creia tenir-lo, encara, al meu costat… de fet, en el somni, no el tenia ben bé al costat, pero no penso allargar-me parlant de sexe, i encara menys, tractant-se d’un sexe fantasios que inventava trames i dissenyava postures, mentre intercanviava petons.

La fantasia ha estat tal, que he ignorat el despertador i m’he predut l’esmorzar gratuït que m’oferien! L’orgasme matinal m’ha fet llevar-me d’un altre humor, disposant-me a ignorar tot allo que em vingués de gust, i he recordat que abans de marxar, algù es va equivocar en dir-me que, per marxar, cal deixar-ho tot tancat.

Si li hagués fet cas, deixant en la meva vida un candau i un doble forrellat, res del que m’ha passat avui succediria.

[@more@]

No tan sols he pogut recordar l’home amb qui sempre hem fet veure que ho deixavem tot tancat, i amb qui ens haviem regalat una copia de la clau per entrar sempre que vulguessim. També l’he reviscut, palpant en somnis el tatuatge que molts dels que creuen conéixer-lo, ignoren que té. He reviscut els moments en què algù ens pregunta de què ens coneixem, després de veure-m’hi parlar, i amago la nostra relacio, disfressant-la de coneixença cordial, com ell amaga el tatuatge que els meus dits han pogut acariciar.

Avui la solitud no està tan sola.

Ell era amb mi, pero m’ha deixat escapar, per caminar sol pels carrers de Paris.

L’he enganyat, no marxava sol.

Pels carrers he caminat amb el Dani, que no hi era, pero hem xerrat força estona sobre estupideses absurdes, tot fent jocs de paraules.

He entrat a un ciber on massa gent feia xivarri per dir-me que m’animés, i, al final, quan ja no em donaven conversa, m’he quedat amb el Joan, que, mentre li retreia que mostra massa poc els seus sentiments, em deia que, de vegades, soc massa dramàtic.

He marxat sol, mentre els cotxes em somreien i jo omplia el meu cap de debats sobre quins color m’agraden mes, ignorant el color carn amb el que m’havia despertat, i elogiant el vermell d’un mitic moli, que té, per objectiu, decepcionar els turistes.

He arribat a un banc per fer assemblea d’Antiherois, i, fins i tot, he sabut ser constructiu. El gris fred que s’escolava entre els meus dits, m’ha obligat a passar per la sala de monitors (on tenia el jersei), i, amb un somriure, l’hi he dit "bagassa" a la poetessa. L’he irritat una mica, si, pero no m’ha tingut compassio…

Quan he sortit, he enyorat la Lluça, que no hi era, pero m’he permès fer-li una poesia. M’ha agradat tant, que he regirat la motxilla per cercar la llibreta que algù que admiro em va regalar.

Ma germana m’ha vingut a buscar, i hem tornat amb cotxe a casa.

Res d’aixo és real, en el sentit de real que observo al diccionari, pero el diccionari no sap ignorar ni sentir, de la mateixa manera que els sentiments no saben de realitat.

Podria omplir la llibreta de mil creacions. Podria ballar a les fosques, sense musica, ignorant que la Tate és allà, nedant nua. Podria compondre amb la guitarra que no em vaig endur. Podria enamorar-me del llit que m’acull, i tornar a cercar un tatuatge que ja sé on es troba.

No me’n arrepenteixo de no haver-ho fet fins ara, perquè son les llàgrimes vessades les que me’n han fet venir ganes. I tot i que mai he cregut en la companyia que arriba viatjant pel ciberespai, no em permeten sentir-me sol, tot i cedir-me el privilegi d’estar-ho quan vulgui i poder-los ignorar quan em vingui de gust.

1 comentari

La solitària

Foto: Cuc de la solitària

Els dies son més llargs que els dies que jo coneixia, malgrat que Paris anuncia, ja, l’imminent arribada de l’hivern; (perdoneu les faltes d’ortografia… maleïts teclats francesos, que no t’ho deixen accentuar tot)             Paris em batega a la mà amb un ritme tan misterios que m’empeny a la metamorfosis de les meves sensacions; que fan que ara el vegi immens i inabastable, i d’altres vegades, que el pugui retenir en el palmell de la mà…             Camino, camino i camino… i les hores son lentes. [@more@]Crec començar a descobrir que no és una ciutat en la que vull viure. De fet, mai havia comprès l’Europa que feia de Barcelona la ciutat que comença a ser; i més dificil m’és veure Europa de tan a prop, que tot i que disfressada de Bohèmia, duu uns vestits de preu inassequible.            Si algù creu que el que experimento és enyor, potser no va totalment desencaminat, pero s’equivoca. És cert que esclato en llàgrimes en sentir la veu de ma germana per telèfon, i a ella li envio la merda de 5 dies en absoluta solitud, pero no és aquest el motiu de creure que no m’agrada la ciutat, com tampoc ho és el fet de que xiporregi francès, fins al punt de descobrir que no en sé.             Paris te uns canals preciosos i alguns racons meravellosos, pero deshumanitza les persones (l’efecte ciutat); En aquest cas, pero, ella necessita l’aliment de turistes constants per ensenyar-los aquelles parts que la fan ser la ciutat de l’amor, pero (malgrat no ser verge) no deixa que ningu la penetri; No es pot permetre acollir ningù per un temps massa llarg, necessita estar viva, i aixo, per a ella significa ser ciutat de pas; cosa que la pot fer molt interessant, pero gens acollidora. Sé que em puc permetre estar un temps en ella, tocant l’acordio sota la Torre Eiffel, sent com la “solitària”; que s’alimenta de qui s’està alimentant…Si ells em donen la condicio de turista, jo me la podré pagar xuclant l’aliment a altres turistes (el sou que faig a la torre Eiffel, ve de diners estrangers), pero si vull ser-ne un habitant, no tinc més opcio que fer-me nomada, que aquesta terra no té les condicions per tal que si clavin arrels.             Potser ser com la solitària em pot permetre un turisme llarg, de mesos, pero no em permet sentir-me cos, sino paràsit. I un paràsit, com la solitària, quan s’alimenta, alimenta un buit tan gran que encara fa més encertat el seu nom de solitud.               

1 comentari

El setè cel

Setè cel
Foto: Cel Rogent (pluja o vent)

L’altre dia caminava pel barri que deixaria enrere amb els meus passos. En un carrer, un cartell anunciava "El setè cel" sobre una reixa que semblava amagar un nou establiment. Em va encuriosir saber què s’hi deuria amagar allà, quin tipus de comerç obririen sota aquest títol.

Potser Sants ha donat masses alegries al barri amb comenrços alternatius, i ja és de benpensats suposar que un nou comerç amb aquest  nom pot respondre a aquest prototip. Però potser no és d’aquest, del cel que toca parlar… o si. 

[@more@]

Encara sóc aquí. Aquests dies el cel ha anunciat plujes. El cel estava carregat. M’ha importat ben poc. Potser perquè jo estic molt buit. Feia dies que no actualitzava aquest bloc… total, perquè? Què dir?

Que si un assag d’Antiherois, que significa l’últim assaig a fer durant una bona temporada, que si un grup de gent nova que entra al pis, però que no cal conéixer, ja que no hi conviuré. Tot de coses on ara, no cal tenir esperança. I l’esperança se suposa que està a París, esperant-me.

No és així.

Ja he estat ben advertit de què a París quan hi ha cel rogent, només anuncia pluja, i sempre que hi ha diluvis, és probable que siguin de butxaca. Quina ciutat més cara, tu!

Pe`ro vaja. En prinicpi el setè cel es troba allà??? No.

No hi ha lloc per la poesia. No hi ha lloc per fer política i recordar el caràcter jacobí francès.

No.

Perquè París? Repeteixen diverses veus, preguntant-me sempre el mateix. No ho entenen. Potser esperen que els digui que allà m’espera el meu setè cel, però no és així i no vull mentir.

Allà no m’espera res, però vaja… perquè no? M’esperaria un setè cel en una altra destinació? No. Tampoc.

Llavors, escullo París (si, és car… i potser jo sadomassoquista, a part de bipolar). I és que escoltar Sisa em semblava que no seria cap solució per posar les coses a lloc, sinó estimular encara més la meva bipolaritat (i convertir-la en tripolaritat, per exemple… o polaritat infinita). Però Sisa m’ha fet entendre que a Párís trobaré el setè cel…

De fet el trobaria al lloc qualsevol on volgués anar… ja que del primer al sisè, mica a mica, han estat construïts, però el setè és infinit, i el puc construïr constantment. un setè cel que pòdria ser descobrir aquest establiment del barri. Un setè cel que pot ser Paris. Un setè cel que és engendrat dins del meu cap.

Comentaris tancats a El setè cel

Barcelona: hora de tancar

007 Mossos

 Foto: Pubilla treballant de gossa de Saura durant les festes de Gràcia, controlant els terroristes de l'Assamblea de Joves del barri.

Sota un títol que podria semblar el meu comiat poètic i transcendental cap a la ciutat que m’ha acollit, s’hi amaga, en realitat, la cara més cínica i cruel d’aquesta ciutat… les mil formes en què ha estat ella la que m’ha acomiadat a mi. Barcelona, la ciutat pensada per fer de les seves entranyes, el negoci més gran del món. Perquè, per la resta de coses… Barcelona no està preparada.

 

            Les festes de gràcia han estat un dels millors exemples de la Barcelona que intento descriure. Una festa de barri (dels pocs barris de Barcelona que d’en tant en tant té ganes de sentir-se barri) que, paradoxalment, estava ple de guiris caminant amunt i avall i inundant els carrers. La festa s’acabava a les tres de la matinada.—COOOOM??? Com és possible que una FESTA MAJOR tingui com a hora de plegar aquesta hora??? Potser perquè les festes majors de Barcelona no estan pensades per la gent, sinó pels negocis… m’explicaré.

 

[@more@]

            És cert que hi havia molts immigrants de “països desenvolupats” que són només immigrants d’estiu. altrament dit guiris, que són un sostén important per la economia de Barcelona. Però també hi havia un altre tipus d’immigrants, els dels països no tan desenvolupats (neoliberalment), que es dedicaven a vendre cerveses als que s’havien quedat sense barra a les 3, i no tenien metro fins les 5, ni els diners suficients com per prendre’s el luxe d’agafar un dels sol·licitadíssims taxis.

 

            Els immigrants venedors són delinqüents. Els turistes que inunden els carrers d’unes festes, suposadament popular, no! Suposo que els guiris rossos i amb ulls blaus, amb un feix de bitllets preparats a cada butxaca i amb ganes de veure la Sagrada Família no fan cap tipus de nosa, com si que la fan les putes, els moros, els pidolaires, els maricons, les bolleres, els yonkis, els negres, els grafiterus, etcètera.

 

            Per això, Barcelona busca solucions. A part de netejar les festes del barri ruixant d’aigua de BCNeta a tots els que continuen esperant poder tornar a casa (a les 4 no hi ha el metro obert) i els carrers, per tal que ningú s’hi pugui asseure, necessiten netejar tots aquests grups de persones que molesten a les vistes dels turistes i dels negocis.

——————————————————————————————————-

 

            I Barcelona troba solucions:

 

1.- Putes. Solució fàcil. Les multarem pel seu comportament incívic d’”oferir un negoci al carrer”. La policia les anirà a perseguir, ja que no ens podem permetre que tothom vegi una ciutat plegada de putes. Això si. Sempre i quan estiguin amagades a Zona Universitària, no molestaran els camps de visió dels clients estrangers. (no seria més fàcil que la policia en comptes de perseguir-les, iniciés una investigació sobre les mafies de prostitutes, per detenir els seus proxenetes, i assegurar la seva dignitat?? Potser el problema és que això no seria turístic).

  

2.- Alcohol. L’alcohol també és incívic. Depèn de com. Mil persones prenent cubates de 7 euros dins un negoci com “l’Apol·lo” mai seran incíviques. Una persona comprant a un pakistanès al mig del carrer, si. Ho seran els dos. El que ven i el que s’ho pren al carrer. Potser el problema seria  beure al carrer, però no té cap tipus de lògica quan (aquest cas ha passat als carrers de Barcelona i és totalment cert) es multa a la persona que pren una llauna de cervesa enmig d’una plaça, on moltes persones no són multades per fer el mateix, ja que ho fan a les terrasses d’un negoci.

  

3.- Maricons i bolleres. Potser a nosaltres no se’ns pot dir incívics, perquè a totes les famílies en surt un o altra. A més, l’opció sexual, a diferència de molts altres col·lectius en risc d’exclusió social, no té cap relació directa amb la pobresa… per això la decisió de Barcelona en aquest cas és encara més maquiavèl·lica i perversa.

            Seran acceptats per la ciutat tot@s aquell@s que s’amotllin al model heterosexual (casaments homosexuals) i que, a més, vagin a consumir a la ciutat a mida que els hem dissenyat segons les seves necesitats (eing?) com, en el cas de Bcn, el Gaixample. El ghetto homosexual plegat de negocis on alimentar encara més l’economia de la ciutat, aprofitant la diferència d’opció sexual com a pretext per la creació de nous comerços per xuclar els bitllets als seus habitants. I en comptes d’avançar en la lluita contra l’homofòbia, avancem amb l’obertura de nous locals ghetto.

  

4.- Llengua i immigració. Per la immigració, res més fàcil que posar-se la població a la butxaca aprofitant el seu inconscient (en molts casos, també conscient) xenòfob. Amb els immigrants del Rawal, es critica que si vas sol pel carrer no sents ni gota de català.

 

            Creuria que la crítica no és malintencionada si no fos que a tots els organismes educatius institucionals es ven que l’anglès és la llengua necessària per al futur, i així exculpem tots els turistes d’estiu quan ens impedeixen sentir gota de català a les Rambles. O podem comprendre que un jove estudiant d’Erasmus faci que una classe universitària es doni en castellà (si és que no es fa directament) per la incomprensió del català, però exigim la integració immediata d’un immigrant immers en la pobresa.

  

5.- Grafiters i skaters es veu que també molesten… es deuen tractar d’una tribu urbana extranya i pressumptament perillosa. I Barcelona, en comptes de saber gestionar-los la ciutat, no sap fer res més que criminilitzar-los i acusar-los, també, d’incívics.

 

6.- Okupació. Com crear mala imatge de l’okupació és fàcil. Només cal dir que tots són un recull de totes les coses anteriors. És a dir: putes, borratxos, mariques i bolleres, immigrants, grafiters i skaters i yonkis… i així centrarem més el debat en el continent (on un senyor amb corbata sempre té les de guanyar) que en el contingut.  

———————————————————————————————————-

 

Mentre de 3 a 5 de la matinada, aquests perillosos esperen que obri el metro (anomenat transport públic… públic… si, se li’n diu públic), i alguns, després (pobra gent) ha d’agafar la Renfe (que fa anys que es dedica a fer apol·logia del terrorisme creant histèria a la gent), s’asseuen a les places que han deixar la festa major aparcada, perquè tot torni al seu lloc.

 

Davant tota la perillositat que pot significar que aquests individus ocupin els carrers (espais públics), per més seguretat, tots els polítics estan d’acord en multiplicar la capacitat policial als carrers, malgrat no tots ho estiguin en ampliar els equips d’educadors socials.

 

            Potser la policia és més efectiva, i potser amb una càmera a cada cantonada no podrem fer cap marranada. Però, un error va fer que tantes càmeres també anessin a parar a comissaria on hi ha imatges que demostren que és cert (encara que els d’esquerres de debò i autodeclarats antisistema ho neguin) que la policia tortura i assassina:

 

http://www.youtube.com/watch?v=KRcF96yTnCk

 

(pot ferir la sensibilitat de les persones, segurament no la dels gossos de Saura)

Comentaris tancats a Barcelona: hora de tancar