NOU!! "Barroc" a NOUS ARTICLES
NOU!! "Enyor" a INTERACTIU (també hi ha "Marxar" i Lletres de Cançons)
Les cançons de "A palpentes" a ARTISTIC
A ANTICS, la resta d'articles.
[@more@]
NOU!! "Barroc" a NOUS ARTICLES
NOU!! "Enyor" a INTERACTIU (també hi ha "Marxar" i Lletres de Cançons)
Les cançons de "A palpentes" a ARTISTIC
A ANTICS, la resta d'articles.
[@more@]
Avui em sento barroc, o, fins i tot, rococó. Imagino prestatges de fusta, plena de llibres vells. Una taula idèntica al mig de la sala, i una bibliotecària al darrere. Recordo aquell noi que va dir que aquesta tenia un estil molt rococó. I em sento mes a prop de casa. I em sento mes barroc que mai. I em molesta ser tot corbes, però el record s’entortolliga, es reblega i s’embolica en ell mateix.
I mentrestant, sóc barroc de sentiment. Bipolar i rococó, sóc espectador d’una metamorfosis barroca, i és, llavors, quan no goso reconèixer que, a mi, el barroc mai m’ha agaradat.
[@more@]
Els dies son nits ; el neguit, projecte, i Edith Piaff es converteix en Feliu Ventura. De les distàncies, encara en desconec la mesura. Ara que la fermesa són gotes d’aigua de pluja de tardor, la incertesa és cascada.
No crec en contes de fades.
Els amors ara són mentides. I la falta de companyia no reclama la teva presència (absent), sinó que desitja sexe, que desitja nit. Ara que el fred és tardor. Recordant passades tardors esplendoroses, que ara em fan somniar en primaveres esperançades.
No crec en contes de fades. Repeteixo.
Quan una habitacio compartida ja no és un bon lloc on refugiar la solitud, marxar es converteix en fugir, i fugir se’m fa tornar. Allo que semblava « fer-se a la idea », ara és costum ; com la necessitat que ara és supervivència, o el que semblava insuportable, que s’ha fet experiment. Llavors és quan una dutxa és una solucio. El moment perfecte per recordar convivències enyorades, i obviant foteses menyspreables, que ara no importen mes enllà que per afirmar que no crec en contes de fades.
No crec en contes de fades, ni reis bondadosos.
Odio. Encara ho sé fer. Puc odiar els reis bondadosos dels contes de fades amb la mateixa força que ho he fet sempre, ara que sé que els encausats són multats, i, malgrat les distàncies, em provoquen la mateixa ràbia molesta que quan els tenia de veins, montant els seus escàndols de sempre.
I, enmig de tant barroc, el menú Mc Donalds s’ha convertit en tàper de nevera, i el compte, una pila de plats bruts per netejar.
Finalment, obro la maleta, on 3 volums d’enciclopedia s’han convertit en un llibre de contes. I els meus escrits en mapes desconeguts. També trobo engrunes de pa que em desperten les ganes d’un bon pa amb formatge.
Llegeixo els contes, sabent que no crec en contes de fades. I els veig tan simples… tan simples que es tornen « rococó ». Ara els contes de fades són creacions desenganyades. I són senzilles, pero no humils, que de mi fan ningú i de res ho fan tot.
Sense entendre si ara el cor són costelles, tanco els ulls per oblidar els contes de fades. Pero el « bip bip » del meu telèfon no em deixa fer-ho. Ara, els missatges són petons i les poesies sentiments, on les anècdotes obligades són detalls entre linies.
I enmig, l’enyor no sap on és. El retaule és rococo i encara no ha trobat el seu lloc, sabent que ara és pluja de tardor qui mulla els seus ulls, i no llàgrimes de fada.

Canvi de tema. (Marxar encara està obert)
Poesies propies, alienes, o cançons on es parli d'enyor;
Estaria bé que la paraula enyorar hi surtis. Pero vaja, si algu s'atreveix a parlar d'enyor sense dir-la; benvingut sigui!
Aquesta dona té un aire a Monica Terribes, no creieu?
[@more@]
Aiai… Aixo de les lletres era entrenament.
Ara va la bona. Com que sé que estic envoltat d'artistes que escriuen molt bé. Ara us toca fer de poetes. Suposo que algun cop heu escrit alguna cosa sobre marxar, fugir, abandonar, deixar enrere… digueu-ho com vulgueu, i feu-ho tan ampli com us vingui de gust. Jo ja en buscare alguna meva, si us animeu.
Apa. Tema: Marxar
M'encanta la foto. Merda… ultimament sento massa desig paternal!
[@more@]
M’agrada la parala aliens. Crec que és un paraula amb la que fer un bon experiment. Aliens. Hi haurà dos tipus de persona. Una d’elles haurà llegit en « aliens », uns monstres fastigosos i repugnants, mentre algunes altres hauran llegit « aliens », referint-nos a una cosa que no ens pertany, que en som aliens, que ens és aliena. No sé ben bé per quin dels dos motius, però escullo aquest titol.
Fa uns dies una amiga em va enviar un correu dient que tot era una merda. El resum seria aquest. Per ser un xic mes extens, es referia a la universitat. Em deia, literalment, que és una fàbrica de tontos, industries que es dediquen a crear éssers sense cervell (és a dir nosaltres). És una reflexió, dita i sentida en masses ocasions per persones totalment diferents, perquè et pugui a arribar a passar per alt!
[@more@]
Un amic, també m’havia dit un cop que tenia « sensacio d’ovella », menat pel mateix cami que la resta, i etcètera etcètera.
I si. Deu ser que estem dins una roda. Roda capitalista ?? No ho sé. Segurament, el capitalisme deu tenir molts recursos perquè la culpa sigui tota seva. Pero els té.
Per Paris, la gent és sobria, va mudada, i és extraordinariament educada. Aixo si, d’aquella educacio de dir-se « merci » « si vous plait » i « pardon » !
Potser aquest és el mal de la roda. La roda on ens trobem ens parla de donar les gràcies, de demanar perdo, de demanar les coses « si us plau ». No ens ensenya a ser educats. No vol, ni pensa aprofundir. Per ser educat, cal saber aixo. Cap centre educatiu es dedica a plantejar com s’ha d’actuar davant d’una agressio homofoba, com organitzar-se per lluitar contra els problemes de l’adultesa, quins recursos tenim i com els podem solicitar per implicar-nos socialment, què és estimar, i què és aprendre, com disfrutar sense perjudicar les llibertats dels altres, o simplement com encarar un desacord.
No i no. Aixo, segons el sistema és feina de psicolegs. L’escola no fa autosuficient. L’escola t’ensenya a dir perdo, i siusplau. I aquestes son les normes mes grans a seguir. Els pecats que mai s’han de commetre. I passem per parvulari, 10 anys d’ensenyament obligatori, 2 de batxillerat i 4 de carrera –per exemple-, per ser titulats… per un « busca’t la vida », i per creure’ns importants amb el nostre titol, i elegants sabent que hem apres a demanar perdo i dir gràcies.
I continuem amb agressions a les aules, que el « mestre », on posicio de vericalitat ens fa demanar les paus, pero no preten que solucionem els problemes. Preten que aprenguem a dir la frase, independentment de si ens seguim odiant, si seguim sense saber conviure, o segueixen els abusos.
Potser un mestre que expliques en una classe de naturals (« natus » a la meva epoca, ciencies experimentals ara) que els organs sexuals no estan unicament destinats a la reproduccio, i que el sexe es per gaudir (sense obviar la masturbacio), seria jutjat per pedofil.
Un mestre que els digues que cal lluitar per les causes socials. Que vivim en un territori semifeixista, perque el cap d’Estat (el rei) està escollit per un disctador, perque a la nostra terra se’ns neguen els drets, que els politics no estan al servei del poble, sino del capital, que tenir un lloc per viure és un dret, i que la policia no esta al servei de la gent, seria jutjat per terrorista i apologia a l’okupacio.
Un mestre que parlés de drogues, sense fer veure que son una realitat irreal, d’alcohol, d’oci, de consumir cultura, de ser actius, no tindria continguts per examinar…
No. Els professors no ens ensenyen a saber sortir de nit, a saber consumir cultura, a aprendre el funcionament del nostre cos, ni que la ciutat escanya, ni cuidar la natura, resistir als projectes especulatius, ni a implicar-nos socialment. NO NO i NO !
Si sortim de la roda, potser veurem que allo del « perdo » de l’escola és una superficialitat immensa que no ens fa plantejar res, ni ser critics.
I no no i no. No es una classe de sociologia ni de filosofia. Es una reflexio que tots hem fet massa sovint, i que la gran majoria de mestres no trenquen, perque és la mateixa roda que els ha fet ocupar el carrec que ocupen.
P.D ; Malgrat tot, felicitats als « pocs » que m’han ofert una educacio realment de qualitat (que normalment defugia els esquemes sobre el que s’havia de fer a aquella assignatura). I felicitats, també, al colectiu de monitors (que per normes de la roda, en no tenir titol universitari d’educadors, no son tan valorats socialment) per disfrutar i posar la « conivencia » com a recurs principal per treballar les situacions de cada instant, i sobretot, per omplir l’estona de lleure i oci amb una consciència clara –i molts cops, voluntaria- de estar educant.
Sobretot amb tota la gent que ho fa, i amb qui he apres, treballant.
NOVETATS AL BLOC
El bloc té un nou format. A la dreta trobareu les seccions:
A NOUS ARTICLES hi ha un nou article: "Aliens"
A Interactiu, ja hi ha tres temes oberts!!
A Artistic, hi podeu trobar lletres de les meves cançons de "A palpentes"
I a Antics; la resta
[@more@]

Poesia que precedeix la canço "Jo, puta", del cançoner "A palpentes"
[@more@]
Plores d’absurd?
Potser has decidit fer-me companyia,
en aquesta nit, sola,
buida d’atzar, sense mots per ser acaronada;
Tendra fosca que m’oblida en cada record,
pero que, innocent,
m’empeny a viure la immensitat de la meva bogeria, sola,
que, sense tu, m’acompanya cada nit.

Aquesta canço, va precedida de la Poesia: "Plores d’Absurd?", dins de "A Palpentes"
I em nego, quan em negues la mirada
m’esbotzo quan em claves punyalades
Si el meu coll no pot cantar
el cor no et pot estimar
em repeteixo cada dia, no et vull odiar
Pero t’odio, cada cop que no t’esquivo,
si t’oblido, no és que sigui massa frivol,
pero potser em fa massa mal,
jugar amb tu dins del meu cap,
quan tu jugues amb avantatge, en realitat
Pero potser, sabràs…
Que avui ja no soc una puta,
que avui ja no em sento bruta
quan el preu que hem de pagar es fa més alt,
pero potser no ens fa tan mal,
que avui t’he après a estimar,
sense aixecar-nos la mà,
o que m’hagis de comprar
Et somnio, mes o menys 20 cops al dia,
oblidar-te, encara em fa mes companyia.
Potser seré bipolar,
pero quan et tinc al davant,
et maleeixo i et desitjo en cada instant!
Que no vull, ja, que em toqui cap mes home,
si em vau fer esclau de la passio
i muller del desig
i al final m’heu convertit
en el trist fidel amant del desengany
Pero potser sabràs…

Canço dins de "A Palpentes";
[@more@]
Jo vaig néixer a la Floresta, em vaig criar a Sarrià,
estiuejo a Salou, pero ara jo visc al Rawal.
és un barri molt bohemi, barri multicultural,
de pintors musics i artistes, mistics-espirituals.
No m’arriba mai la pasta, els pisos van apujant,
pero m’ho paguen els meus pares, sino aniria a okupar
Que jo en soc fill del Rawal, soc del barri amb mes caliu,
porto rastes i arracades perque en soc alternatiu
He après a parlar en àrab, mai no parlo en catala,
perque no val molt la pena, que això és multicultural
Curro en un puesto precari, pero sort que quan ve la nit,
sempre puc trobar un rato per fumar amb els meus amics.
Entre les birres i els petes, parlo d’aquell mon perfecte,
pero assentat en aquest banc, no és res mes que una conversa
Que jo en soc fill del Rawal…
Pero penseu que el que us diu
no és res mes que una mentida
perque aquest alternatiu
diu guanyar-se bé la vida.
Passa coca i farlopa,
ben punxada té la vena
s’aliena en la imatge
i reprodueix el sistema
I mentrestant:
Yonquis i putes es van infectant
L’ajuntament ho va maquillant
La misèria inunda al seu voltant
La policia segueix patrullant