Marxar

Tren 

Aiai… Aixo de les lletres era entrenament.

Ara va la bona. Com que sé que estic envoltat d'artistes que escriuen molt bé. Ara us toca fer de poetes. Suposo que algun cop heu escrit alguna cosa sobre marxar, fugir, abandonar, deixar enrere… digueu-ho com vulgueu, i feu-ho tan ampli com us vingui de gust. Jo ja en buscare alguna meva, si us animeu.

Apa. Tema: Marxar

 M'encanta la foto. Merda… ultimament sento massa desig paternal!

[@more@]

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Marxar

  1. ella diu:

    Vaig sentir que necessitava fugir. Vaig creuar els braços contra el pit, intentant oprimir el cor fins que volgués abandonar aquella presó creada per mi.
    No podía quedar-me, cada dia era més llarg, no podía. Sentía unes enormes cadenes de plor lligant-me al destí que mai havia somiat ni desitjat.
    Que hi ha de mi, eh? Que algú em contesti a aquesta pregunta absurda de la que ningú se n’atreveix a dir-ne res. I que hi ha de mi? Repetía i cridava enmig d’aquell agitat i dens silenci de les paraules que mai vaig gosar dir.
    Ja no hi ha temps ni per arrepentir-se d’haver somiat, d’haver tingut aquesta oportunitat que no tothom aprofita.
    Vaig pujar al mateix tren amb el que havia arribat, i estava tan ple i tan buit, tan fosc i tan clar, tan sorollos i tan silent, com abans. Com sempre. No hi havia ni revisor, ni parades, ni estacions, ni cadires, ni vagons, ni somnis, ni ilusió, ni esperançes, ni deitjos.
    Vaig decidir plorar, pero les llàgrimes ja havien aconseguit fugir discretament de mi, i ja no tenía forçes per trobar-les. Vaig decidir riure, i aleshores me vaig enrecordard que les rialles les havia perdut qualsevol dia suficientment trist.
    Ja no tenía res, apenens un parpardeig forçat i una respiració massa lenta.
    Veig decidir morir, pero vaig pensar que en la meva presó, encara podríen quedar algun desitjos pels (qui sap!) me n’hagués arrepentit d’haver cridat, d’haver plorat. D’haver fugit.

Els comentaris estan tancats.