Mossegar-te amb els meus dits

Mossegar-te amb...
Canço per desfogar-se, dins el repertori de "A palpentes"

[@more@]

Llengües de cafè amb llet en ple mati’,
llàgrimes de purpurina a mitjanit.
Què difi’cil que és sentir el despertador,
cada nit dormo pitjor, i em desperta el neguit
que la solitud dormi en el meu llit.

No vull posar somriures al desengany,
no vull ser una porta sense clau al pany.
Si ara el teu cos, per a mi, ja no és passio
i la llum tènue ara és foscor, no em tinguis compassio
fem-ho com tu vols, i condemna’m a l’abando’.

 


I ara em sento, com un mestre sense escola,
com la nu’via sense flors, o St Marti’ sense colors,
i ara em sento com promesa sens demà,
com Bi’blia sense pecats…

I ara et sento, com la part que se m’escapa,
com l’espelma que s’apaga i caixa sense llumins.
I ara et sento, com la festa sense nit,
un error sense perdo’, tren sense destinacio’,
com la passio’ sense llit, veu trencada sense crit
com la vida sense mi.


Si ara la meva presència ja no et fa por,
i la meva presència t’omple de buidor…
Només d’un premi, et puc fer el campio’: l’odi sense compassio’
quan m’aboques a l’horror
de fer-me sentir la persona que no so’c.


I ara em sento com un mestre sense escola,
com la nu’via sense flors o St Marti’ sense colors.
I ara em sento com promesa sens demà,
com Bi’blia sense pecats…

I ara espero que desagnis cada nit,
que et traeixi l’infinit, que et podreixi tant d’oblit.
Prefereixo arrosegar-me mig ferit, sentint ràbia dins del pit,
o suplicant-te al meu llit…

No quedar, mai, com a bons amics,
i que el dolor guanyi el partit,
mossegant-te amb els meus dits,
com la vida sense mi.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Mossegar-te amb els meus dits

Canço feta per l'Alguer, dins el repertori de "A palpentes"

[@more@]

Llengües de cafè amb llet en ple mati',

llàgrimes de purpurina a mitjanit.

Què difi'cil que és sentir el despertador,

cada nit dormo pitjor, i em desperta el neguit

que la solitud dormi en el meu llit.

 

No vull posar somriures al desengany,

no vull ser una porta sense clau al pany.

Si ara el teu cos, per a mi, ja no és passio

i la llum tènue ara és foscor, no em tinguis compassio

fem-ho com tu vols, i condemna'm a l'abando'.

 

I ara em sento, com un mestre sense escola,

com la nu'via sense flors, o St Marti' sense colors,

i ara em sento com promesa sens demà,

com Bi'blia sense pecats…

 

I ara et sento, com la part que se m'escapa,

com l'espelma que s'apaga i caixa sense llumins.

I ara et sento, com la festa sense nit,

un error sense perdo', tren sense destinacio',

com la passio' sense llit, veu trencada sense crit

com la vida sense mi.

 

Si ara la meva presència ja no et fa por,

i la meva presència t'omple de buidor…

Només d'un premi, et puc fer el campio': l'odi sense compassio'

quan m'aboques a l'horror

de fer-me sentir la persona que no so'c.

 

I ara em sento com un mestre sense escola,

com la nu'via sense flors o St Marti' sense colors.

I ara em sento com promesa sens demà,

com Bi'blia sense pecats…

 

I ara espero que desagnis cada nit,

que et traeixi l'infinit, que et podreixi tant d'oblit.

Prefereixo arrosegar-me mig ferit, sentint ràbia dins del pit,

o suplicant-te al meu llit…

No quedar, mai, com a bons amics,

i que el dolor guanyi el partit,

mossegant-te amb els meus dits,

com la vida sense mi.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.