Primavera

pRIMAVERA

“Soy  capitan, tan, tan, de un barco inglés, lés, lés…”

Vull treure les estúpides melodies del meu cap, que incomoden, que m’avorreixen, que no em fan cap tipus de bé. La primavera no ho pot justificar tot, m’hi nego. Però ho fa, malgrat el meu inconformisme, i, si pogués, sé que també em causaria un tall de digestió.

Però no.

La venjança sempre és en mans de l’infern, d’on Persèfone ha fugit de la seva estada. La deesa de la primavera s’ha oblidat d’alguna cosa, i la seva il·lusió per tornar a casa ja no és la que era. El seu viatge és ara rutinari i mecànic, i deixa en mans de l’oblit tota la passió amb que abans se sentia lliure i esclava, amb la intensitat en què gaudia dels cels i sofria els inferns.

[@more@]

Ja, sense por de la seva bogeria, no redimeix la dels altres, i permet que ens bulli la sang de primavera, la més seca dels últims anys, que es desertitza poc a poc, i preveu restriccions, i buida embassaments, i promet un anticicló de sequera, i ens fa desitjar una depressió plena de diluvis. Però tot bull i la insolació és en mans de Satan.

            Odio odio i odio la impotència davant la seva venjança. I embogeixo de follia. I corren rumors d’estupefaència, tan falsos… tan inconcrets que no saben que barrejo les estúpides melodies de les cançons més inexactes amb els poemes d’Andrés Estellés. I no és ni tan sols un gest artístic. És una indigestió sonada que malmet les meves neurones. Ho sé. Llegeixo i rellegeixo: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. I tradueixo el text en una tercera persona del plural que em commou.

 

            No crec que sigui cert. “No hi havia a València dos amants com ells”. No ho crec. Jo també novel·lo i fantasiejo. Però quan es diu, és que es pensa.

 

            Jo no et dic. Tan sols et tartamudejo. Ni tan sols t’oblido… al meu llit no hi ha lloc per a tanta gent, ni a l’infern hi ha viatges per a tantes primaveres. No et ric, i potser, en somnis et somriuria. No et sé escriure. Això ja em fa mal. Per culpa teva, he oblidar escriure mots. He oblidat entendre com novel·lar-los, i no recordo com s’escrivien…

            Ara sóc carn… que veu passar la joventut sense els misteris de bohèmia, que s’encadena a la seca primavera, que no té tot allò que anhela. Ni abril, ni maig. Cap dia ni, un raig. De gotes, ni una ni mil. I encara silencis. Silencis de somnis que no poden néixer, que no saben reconéixer que, a voltes, jo també vull un amor educat.

 

            Haurem de corregir la primavera. Aturar el pas del temps. Asseure-la a un racó, i que pensi.

            Que algú li digui. Que reaccioni!!

            Que ha oblidat massa coses. Que sols recorda com es cansava de sexe, com patia de passió i com matava de somnis. I ha oblidat, un instant més, que la tristesa encara és una batalla, i que l’infern l’atemoreix.  

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.