
Amoixaina’m i t’amanyago…
Amb petites dosis bipolars,
entre el fred i la pluja,
feta de carn i d’espècies.
Peus molls i sabates velles.
Degoten fosques les paraules pels rierols del teu nom,
com una foto de carnet
amb certa por al retrobment.
Necessitats i tendresa,
com en la feblesa del pronom.
Per això t’ho demano.
Siusplau.
Amoixaina’m i t’amanyago
Riner. Castanyada de pluja.