Asfalt

asfalt

Què en queda del romanticisme dels antics poetes
en cadascun dels meus versos?

Si rebusco en les entranyes i m’ofego entre l’asfalt…

I t’escanyo en cada somni
i recobro vida en sentir la teva absència,
refugiant-me en un hivern sense  enyors,
ni plors, ni esperances…

I potser quan t’esclafi l’asfalt
i les grues t’hagin ofegat,
recobraré l vida de nous amants entre el ciment,
lluny del romanticisme d’ antics poetes
i amb la fredor de la ciutat.

Plena especulació. Vilafranca.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.