
Quan, decidit a escriure,
va agafar la seva primera llibreta,
va sentir una irrefrenable imposició de viure.
Amb aquells petits bocins de vida,
sense els que les metafores fugisseres
farien gala de la seva antiheroica absència,
se li obria un ventall de rutes impensable i,
sense que se’n adonés, també el seu cor es bifurcava.
En trens. En barris.
Sants.
Un tros de cep.
Un cop de mà i un amor a cada port.
Avui marxo,
potser demà tornaré.
Sóc pardal de polígon i ,des de la primera llibreta,
visc d’aus migratòries que vulguin fer nius de suro.
De vi. De fulla caduca.
De nit i vida,
a la fragilitat de les meves arrels.