
La primavera es desfulla
amb el dolç encant de la simplicitat.
Rius d’oxígen, a ritme de jota,
i encara alguna petja de neu
que es torna verge sota l’airet
suau que acarona els turons.
Els rierols de glaç han teixit lleganyes
de matinada als marges dels camins,
i ploren cada gota
al cant matiner dels ocells.
Els arbustos perfumen la immensitat de la verdor,
que es fuma;
i s’ofereix,
com una penyora,
als amants que han perdut el dret de cuix.
Llàstima.
El caciquisme és l’opi del poble.