Amoixaina’m…

Amoixainam
Amoixaina’m i t’amanyago…
Amb petites dosis bipolars,
entre el fred i la pluja,
feta de carn i d’espècies.

Peus molls i sabates velles.

Degoten fosques les paraules pels rierols del teu nom,
com una foto de carnet
amb certa por al retrobment.

Necessitats i tendresa,
com en la feblesa del pronom.
Per això t’ho demano.
Siusplau.

Amoixaina’m i t’amanyago

Riner. Castanyada de pluja.

Quant a alguero

Que, al fer balanç del que has viscut, esclati dins del teu taüt.... una rialla! (La Trinca)
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.