Retornen els abismes de l’ànima.
Els plors abnegats de les batalles,
perdudes totes, com jo.
Mai, com ara, serem tan joves,
per assaltar els secrets del mar.
Però als petits teatres de titella,
els somnis, fets de fil, es desgasten.
Esclata la dèbil còlera de la impaciència,
dels malaurats desitjos obstinats, que,
com jo, algun dia es perdran.
Retornen els abismes de l’ànima.
Els plors abnegats de les batalles,
perdudes totes, com jo.
-és interessant que us poseu primer la música, abans de llegir res-
Es trobaven alguns diumenges
en aquell bar de carretera.
Sobre el parell de glaçons
se somniaven vides estranyes
que mai havien gosat viure juntes
acabat el primer desengany.
Amagaven els plors
sota somriures còmplices,
com qui ofega rialles
sota nostàlgies absurdes.
Sovint els feria alguna espurna de la fredor
del que sempre hauria pogut ser,
del que mai hauria estat.
I marcaven els llençols de somnis humits
del regalim escampat pel reposagots.
S’estudiaven els gestos amb tendresa,
les línies de les vores dels ulls quan se somreien,
amb les que es convidaven a una nova ginebra.
Cap impuls excessiu, cap desig animal.
Tan sols un parell de glaçons
sobre reposavasos,
observant les arrugues dels ulls,
que amagaven plors de desengany,
ofegats en el regalim d’absurdes nostàlgies,
dels seus gestos tendres,
dels que mai gosaven viure,
fins aquells diumenges,
ferits en la fredor
de l’excés dels bars de carretera.
Dos mesos
22 de maig
Serà millor no dir res. Conec de sobres l’Eduard i sé que
no val la pena discutir-hi. Es posa histèric quan no troba aparcament i no li
agrada que li digui res, encara que jo hagi vist un lloc on poder aparcar. I
m’he equivocat. He vist un lloc i li he dit, i no ho hauria d’haver fet, perquè
ara està de morros amb mi, i, en el fons, entenc que es posi nerviós quan es
col·lapsa el trànsit o no troba aparcament i jo hauria d’haver callat.
La Maria mai ho ha entès que jo prefereixi callar, però l’únic que sé és que no
vull embolicar la troca, que, si aguanto callada, ell es calmarà, i té raó: si
ell és qui condueix, jo hauria de callar.
He posat el dit a la llaga, però no demanaré ni perdó, que
encara s’altera més. Ja sé com m’he de comportar perquè es calmi i, simplement,
li he de donar temps.
[@more@]
A principis de mes ho vam deixar córrer. Potser si que
estàvem pitjor que mai, però no acabo d’entendre perquè vam tallar. La Maria es va dedicar a
omplir-me el cap dient-me que amb l’Eduard no aniria enlloc i que estar amb ell
només em faria mal. Llavors, la vaig creure, i, a contracor, li vaig demanar a
l’Eduard que ens donéssim temps, com una mena de vacances.
Tenia por que s’enfurismés, que embogís. Pensava que,
potser, es posaria a llençar plats a terra o vés a saber què, però es va
encongir a la butaca i, mentre se li trencava la veu, em va demanar que no
l’abandonés, i es va posar a plorar.
Vaig marxar corrent, però vaig passar dues nits en vetlla,
penedint-me del que havia fet. Ell m’estimava. M’estimava, si. I jo em sentia
com la dolenta de la pel·lícula. No el vaig saber creure, que ell volia fer les
coses bé, tot i no sortir-se’n. Vaig creure la Maria, que em deia que el què passava és que l’Eduard
m’estava maltractant. Me la vaig creure. Em feia una por inexplicable que la Maria tingué raó.
L’experiència d’altres dones maltractades deien que calia tallar d’arrel, i, a
contracor, ho vaig fer.
Però amb pocs dies vaig veure que de tot plegat n’havíem
fet un gra massa. Jo havia deixat a l’Eduard fet pols, i ell, en realitat, no
m’havia fet res. I vaig decidir tornar amb ell. Llavors, la seva reacció si que
em va espantar. Estava convençut que l’havia deixat per un altre. No sé perquè
ho pensava si, a mi, el sexe mai m’ha importat massa, no trobo que sigui tanta
la satisfacció, ni seria capaç de ser-li infidel, però llavors vaig entendre
que l’atemoria la possibilitat de que m’hagués enamorat d’algú altre.
Aquell dia em va demanar que no el deixés mai, i, amb el
seu dit davant la meva mirada, em va jurar que si mai el deixava es suïcidaria.
El meu cor bategava de tensió, però al vespre, tot semblava
tornar a ser al lloc de sempre. L’Eduard i jo junts al sofà de casa. Sense
retrets. De fet, sense parlar. Ell mirava el documental aquell que tant li
agradava, i jo també el mirava. M’hagués agradat més veure una pel·lícula que
feien a un altre canal, però l’Eduard em va dir que ja me la llogaria, que, si
us plau, li deixés veure el documental, que a ell li interessava molt, i que, a
més, la pel·lícula que jo volia veure era molt dolenta, que ho havia sentit a
la ràdio. I no li vaig dir res, perquè començava el documental i es feia el
molest si li parlava, i, potser no vaig dir res perquè ell tenia raó, jo ja la
podia llogar, si tantes ganes tenia de veure-la.
I va ser ell qui, al cap d’una setmana, va llogar dues
pel·lícules. Una era la que havia volgut veure jo, que em va demanar que la
mirés l’endemà, quan ell fos a treballar. L’altra em va dir que era una
sorpresa per després de sopar. Oi tant que ho va ser. Era una peli porno, i tot
i que no em venia gens de gust, es va entossudir en que interpretéssim la
pel·lícula com si fóssim els actors de la pantalla. Em vaig sentir tan
incòmoda… Jo no era la de la pantalla! Però l’Eduard no pensava sortir del
joc i em tractava com si jo fos aquella actriu, i no vaig veure més sortida que
acabar-ho com més aviat millor, per no tornar-lo a decepcionar. I, també,
perquè sabia que si ho feia, dormiríem abraçats, com fèiem temps enrere, quan
no teníem tants maldecaps.
L’endemà, en llevar-nos, em va sorprendre amb la càmera a
les mans, fent-me fotos despullada. Li vaig demanar que les esborrés. Em feia
fer vergonya trobar-lo així, no perquè jo anés despullada, sinó perquè em feia
por que les ensenyés a algú, però em va prometre que no ho faria i no les va
esborrar.
Per Sant Jordi, tornàvem a no estar tan bé. Ell em va
regalar una rosa, com cada any, i jo li vaig regalar un llibre que va resultar
que ja tenia. A més, era un llibre de fotografia que m’havia costat 50 euros, i
es va enfadar molt. Em va retreure un munt de coses. Em deia que no sabia
administrar els diners i que mai havia procurat conèixer-lo ni una miqueta, que
sinó ja sabria quins llibres tenia i quins desitjava. I va afegir que no
m’entenia, que jo no l’estimava, que jo l’havia deixat… i les seves paraules
eren com si una daga em travessés el cor.
Els següents dies només em veia defectes, però li va passar
de seguida, perquè en un tres i no res em va començar a atabalar dient-me que
em volia recuperar, que estava convençut de que era cert això de que tenia un
amant, i m’ho retreia quan no em venia de gust fer l’amor, però l’acabava fent,
perquè es mostrava ofès si no li demostrava que no estava amb ningú més.
Em qüestionava la meva forma de vestir. Realment creia que
potser hi havia algú altre, i m’havia regirat la bossa i llegit els missatges
del mòbil, per comprovar si això era cert.
Fins fa una setmana, ha durat el numeret. Finalment li he
hagut d’explicar el motiu real de la separació. Li he dit tot el que havíem
xerrat amb la Maria,
tot i saber que així potser tampoc es tranquil·litzaria. I així va ser. Es va
enfadar molt, i em va demanar que no la tornés a veure, però jo no podia
fer-ho. Deixar de veure la Maria
era deixar de veure la meva companya de feina i, per tant, deixar la feina.
Però ell tenia raó, no podia estar veient algú que em fes sentir malament i
m’acusés de ser una dona maltractada. No podia veure cada dia algú que s’havia
posat enmig de nosaltres i ens havia forçat a deixar-ho, algú que era la causa
directa de que les coses no anaven bé.
Per tant, després de calcular amb l’Eduard que ens en
sortiríem només amb el seu sou, vaig anar a dir que plegava. Quan vaig tornar a
casa l’Eduard m’havia fet el menjar, cosa que mai no feia, i em va dir que no
fes res. Em va tractar tot el dia com una reina… si, ja ho sé… m’estima
tant…
Però de vegades cal que vigili. L’amor és respecte i l’he
de respectar. Ja el vaig deixar un cop i em va dir que si hi tornava es
suïcidaria. Pobre… com m’estima. I ara callaré, que m’està acompanyant a
dinar amb els meus pares i no trobem aparcament, i sé que són dues coses que el
posen nerviós. De fet, això del dinar no li venia de gust (fa un any que
inventa excuses per no dinar amb la meva família) però l’he convençut, ara que
no tinc feina, ha fet aquest gest. I no el vull atabalar, que quan es posa
nerviós al cotxe, no diu res, fa uns ulls enormes i accelera de cop.
23 de juliol
La Maria obre el diari. Feia dos mesos que no en sabia res de l’Anna, aquella
companya de feina que va dir que plegava sense més ni més.
Dos mesos sense notícies d’ella, i ara apareix en forma de
notícia al diari, morta en mans del seu marit. Un cas clar de violència de
gènere que, segons afirma la plana de successos, “ningú podia sospitar degut al
comportament aparentment normal de l’agressor”, i afegeix que “es vol
investigar el cas, per detectar si, durant la relació, ja s’havien produït
maltractaments, o si, pel contrari, l’assassinat va ser fruit d’un atac d’ira”.
La tendresa del detall.
El delit de la timidesa.
De les mirades que s’eviten
i s’atrapen al vol de les confessions més banals.
En els colors de la bombolla,
on els sublims somriures són subtils,
t’enyoro i no t’enyoro.
Tot és fràgil i pot explotar;
l’orgasme del plaer més animal
i el pica-pica d’ansietats.
I ets sents estrany.
I la sents tan profunda
una certa addicció
al món interior de les bombolles de sabó.
Saber quantes estrelles he de contar
per trobar l’óssa major.
Programar cada estel de pluja
per a les nits de Sant Llorenç.
Imaginar cada amor que s’ofereix.
Atapeir els ulls de llàgrimes
en les confessions de les nostres tendreses.
Esperar la data d’aniversari
per complir l’edat de la innocència,
on apedaçar la roba descosida
del calaix de les causes perdudes.
Joc de virtuts i defectes,
de putes i ramonetes,
de pobles i llops,
de terrors i caputxetes.
I així, somriure al cucut i amagar
dels teus dits,
de matinades i sons,
fins que el juliol em retrobi,
fins que el juny ens separi.
Després d’unes vacances
temporals mal planificades, aquest bloc tornarà a reactivar-se el 8 de juliol!!
Fins aleshores, podeu anar mirant les publicacions fetes anteriorment.
Necessito llums taronges i vermelles
on hi havia fluorescents.
Estirar-me a una roulotte,
i que a fora plogui.
Sentir els ritmes de blues que la pluja m’ofereixi;
que degotin per la finestra,
com els plors de primavera,
rere boira de maria, sota làmpares taronges.
I, potser, alguna espelma.
I, potser, encens.
I, potser, un munt de detalls, petits com els pots de confitura
I, potser, alguna bona companyia, que ho entengui.
Que no hi ha pressa, que tenim tota la nit per endavant.
Per, místicament, estimar-nos,
i, per un moment, necessitar-nos.
La primavera es desfulla
amb el dolç encant de la simplicitat.
Rius d’oxígen, a ritme de jota,
i encara alguna petja de neu
que es torna verge sota l’airet
suau que acarona els turons.
Els rierols de glaç han teixit lleganyes
de matinada als marges dels camins,
i ploren cada gota
al cant matiner dels ocells.
Els arbustos perfumen la immensitat de la verdor,
que es fuma;
i s’ofereix,
com una penyora,
als amants que han perdut el dret de cuix.
Llàstima.
El caciquisme és l’opi del poble.
Quan, decidit a escriure,
va agafar la seva primera llibreta,
va sentir una irrefrenable imposició de viure.
Amb aquells petits bocins de vida,
sense els que les metafores fugisseres
farien gala de la seva antiheroica absència,
se li obria un ventall de rutes impensable i,
sense que se’n adonés, també el seu cor es bifurcava.
En trens. En barris.
Sants.
Un tros de cep.
Un cop de mà i un amor a cada port.
Avui marxo,
potser demà tornaré.
Sóc pardal de polígon i ,des de la primera llibreta,
visc d’aus migratòries que vulguin fer nius de suro.
De vi. De fulla caduca.
De nit i vida,
a la fragilitat de les meves arrels.
Carn avall es mengen les sardines,
platejades purpurines.
Dijous llarder i els brams del divendres.
Dissabtes d’autoestop als castells de diumenges.
Dilluns llums. Dimarts naps. Dimecres Nespres…
La marihuana de les rumbes,
o la cervesa de les fures
el siroll de les guitarres,
les disfresses transilvanes
i l’espectacle musical
Cendres de bots i barrals
acaben carn avall.
Carn avall es ballen els tangos,
riu amunt potser algun fandango.
