A cada bugada, es perd un llençol

A cada bugada
Seu, cada capvespre, al terrat on estén la roba;
per veure, tan sols, les teules de la ciutat.

Es fuma un porro, cada capvespre,
en l’alleujament de la feina feta.

En aquell terrat, sobre les teules de la ciutat,
sovint canta, quan estén la roba.
Festeja la brisa i divissa la fressa,
del perfum que li acarona el cos,
sobre l’ample de la ciutat,
on, sovint, plora.
I a cada bugada, perd un llençol

Comentaris tancats a A cada bugada, es perd un llençol

Escudella de terra


Escudella de terra
Amagat rere nombroses capes de roba
marcaves els clots dels teus somriures.

Odiaves la frivolitat de l’hivern,
les fosques tardes de tardor,
començar el nou curs de vida,
prop de la desil·lusió.

Jo no et vull en nits d’estiu,
cales blaves i brisa de repòs,
sinó que és la teva mirada,
apatia de tardor,
qui em fa clots al somriure,
per tapar tanta buidor.

Xiuxiuejos a l’orella i la bondat d’algun petó
íntim tacte del contacte, silencis en les cançons,
mots que no dicten sentències, i la meva comprensió,
és millor que m’acaronis que el teu cos nuu en la fredor.

M’enamora la tendresa de la teva compassió,
dels teus dits que fan viure dies d’amor de tardor.

Comentaris tancats a Escudella de terra

Anorèctica

Anorexia
Ella, sempre ella.

Amb la supèrbia altiva dels que sols ténen molles per oferir.

Ella, la que m’havia fet emmalaltir.
I jo, que la definia amb el meu prisma particular.
Era esvelta. Dona.
Segura de si mateixa i, segurament,
amb l’arrogància a la conjuntura de les celles.

Però la seva immutable bellesa
m’encegava el prisma de la raó,
i el seu atractiu pedant
em feia deixar la gana.

I la feblesa de la meva ànima
em convidava a construïrme,
amb la humilitat dels que envejen l’arrogància,
al motlle de la seva imatge.

Sempre, només sempre, per ser com ella.

I finalment ara, entenc la diferència.

Sí. Sóc anorèctica, però a diferència d’ella
ja no és la meva ànima la que està malalta.

Comentaris tancats a Anorèctica

Antiherois

Ah

Un polsim de pòlvora regalima,
d’unes sabates de taló. 
És la lluita ofegada del més íntim dels sabors. 

La vergonya i la prudència
són els aliats traïdors
i amb ells a la batalla,
no en serem els vençedors. 

Per això,
avui bomberdajarem consciències
quan esclatin els papers dels tiradors,
omplirem de dives l’escena,
i la vida, de colors,
i deixarem les estratègies
a les mans dels traïdors,
que avui en aquesta escena,
no s’hi fa baixar el teló.

(no baixarem dels talons)

Comentaris tancats a Antiherois

Sants

Sants

Barri de vides passades. 

Dels petons de comiat a l’estació de tren,
del balcó amb cadires i olor d’encens.
L’espectacle de la diva en un petit carrer Salou.
 

Teràpia de grup, amb els furts del mercadona.
Bosses d’infusions plenes de conversa,
de fum de matinada, desdibuixats a les parets. 

Trucades perdudes.
Jocs de confidències.


El meu barri,
el de vides passades condemnades al record.

El que ara destrossen i li declaren la mort.

Comentaris tancats a Sants

Somni eròtic

 Somni eròtic

Devorar-te era el meu únic argument,quan t’apretava ben fort les galtes i t’apropava a mi. 
T’estirava els rínxols quan perdia el control,i t’esgarrepava les espatlles quan m’amaraves de suor.
Et mossegava suaument els llavis i repassava els forats de la teva dentadura.

I et menjava tot,
peça a peça,
recorrent-te els perineus,
fins que, apropant-me al tendrum
de la teva orella, et repetia:
"devorar-te és el meu únic argument"

Comentaris tancats a Somni eròtic

Contes de fades

Contes de fades
Nova composició. Nova cançó:

[@more@]

De petit, t’adormien amb contes de fades,
i, de tan innocent, te’ls creies, a vegades.
L’àvia, a vora del foc,
comptant dies per la mort,
reia tan poc,
però et feia besades com designis de sort.

Potser fa massa temps que no contemples la lluna
serà que aquesta sort es torna inoportuna,
quan els crits de la nit dallen entre els teus dits
i de ferit, plores de ràbia i xiscles d’oblit.

I els contes de princeses a dins la masmorra
no parlaven del mal de tots els cops de porra,
quan és la tremolor qui sacseja el teu cos,
vessa la por i s’obren ferides en aquesta presó.

Però si creus que no queden veus de la consciència,
que creuen escoltar-te en la dissidència,
la violència és un fet, i els botxins del carrer
o torturant presoners els volem fora.

I que no tornin més.

Comentaris tancats a Contes de fades

Llibret d’autoajuda

Llibret d'autoajuda
És cert. Em costa oblidar-te.

Avui he tornat a la teva teràpia particular.

A la llibreta de sempre,
hi he anotat els pensaments que he tingut

A favor, una pila de noms a qui estimar.

L’arc de l’esquena.

La pluja rere el vidre.

Els coixins improvisats.
El rèquiem.
El somni.

No ho sé…

De vegades crec que progresso adequadament.

Comentaris tancats a Llibret d’autoajuda

Fulla caduca

 fULLA CADUCA

Com quan el fred colpejava els ossos,
retorna, una per una, cada fulla caduca precipitada al buit.

Fulla seca que caduca,
que es podreix,
que mor.

Vilafranca torna a ser el que era,
i la resta, tot, al seu lloc


S’emmandreix cada fulla
fins que decideix caure morta
sobre la humitat del fang.

Perquè plou. Sí. Plou.

I el fred que em cala als ossos,
ara em mulla la cara.

Comentaris tancats a Fulla caduca

Crònica d’una mort anunciada

Crònica d'una mort

Sempre que cauen les fulles,
li retorna aquella profunditat a la mirada.

La tardor omplia de fulles aquell jardí de repós on es trobaven cada any.

La mateixa hora, i el mateix ritual.
Tan sols esperar que el sol afluixés la seva intensitat
per assincerar-se amb el dimoni,

aquell homenet que tan havia estimat i que,

com cada any es trobava davant seu.

Com cada any, marxarà amb la lluna a les espatlles quan ja li hagi dit. Malgrat tot, l’havia estimat. I la necessitat de recordar-li sempre li retornava. Un sentiment d’inseguretat que li clavava les urpes i el feia sentir el culpable.

Sentir-se culpable.

Perquè era culpable.

El poeta de la tragèdia va sentir el pes del silenci recaient sobre seu.
En un jardí ple de creus.
En una fossa.


Finalment, li va recordar al diable, que malgrat tot, l’havia estimat.

Però en comptes de fugir amb la lluna a les espatlles, va seure davant seu.

El soroll dels grills, com una nova poesia.
Una última poesia.

Quan el poeta de la tragèdia va dir adéu al diable, per deixar-lo en el repós d’un jardí de tardor, va murmurejar:

"Com l’últim cop que vam parlar, que sentia grills des de la finestra"

i li va retornar aquella profunditat a la mirada.

Comentaris tancats a Crònica d’una mort anunciada