La doctora Maeso és psiquiatra. No és psicòloga, i no li agrada que no ho tinguin clar. La gent la confon, i de vegades s’ho creuen que és psicòloga, i potser a ella no li agrada que s’equivoquin, perquè ella, de vegades, també es confón.
Quan t’escolta, et té ganes de qüestionar, i lluny de la incomoditat que això provoca, sol tenir raó…[@more@]
La Doctora Maeso pot estar hores fent teories, passant al món abstracte les petites experiències de la realitat, i fins i tot, sorprenent en una psiquiatra, disseccionar el pensament de Plató. Però la Dra Maeso és, generalment, una dona pràctica. L’atabalen les manques de decisió en el moment oportú, tot i que, quan cal, sap que és necessari criticar i buidar el pap. És segura. De vegades té massa clar el que vol i rebenta quan els altres signifiquen pals a les rodes per als seus objectius.
La Dra Maeso li agrada parlar. I malgrat els seus dubtes sobre si parlant la gent s’entén, sempre acaba afirmant-se en que, quan això no ha estat així, no s’havia parlat prou… però el seu entorn la confon per psicòloga i li expressa els seus problemes. I a ella, no li desagrada. Simplement s’histeritza amb l’actitud de certes persones quan parlen dels seus problemes. La Dra Maeso creu en l’autogestió dels problemes, i considera ridícul que la recorrin a ella com a element màgic, com a salvadora, com a remei.
Però sovint, la Dra Maeso cau en el seu propi parany. I li agrada ser una espatlla, o una orella, o una natja, o un cos. Llavors, veu com ella es fa protagonista del seu entorn. Interactua. I no la fa sentir incòmoda, simplement, que no li aniria massa bé tenir algú com ella observant-la. Perquè ella ho veu, la resta són altres, i els altres són mediocres… no ho diu, només ho pensa, però amb això ja n’hi ha prou.