L’home pare

Home pare 

L’home pare és aquell que em va fer sentit petit en molts instants. El que creixia i es rejovenia com el respirar d’un acordió. Sempre tan inconstant, dibuixava corbes en les seves travessies.

[@more@]

 

L’home pare, de vegades, s’oblida de les seves obligacions, i es permet unes petites vacances pagades. Això sol passar en lluna plena, quan els crancs reculen i busquen l’estat més similar al del fetus dins la mare. Són els moments en què l’home pare entre en la metamorfosis entre oblidar les seves obligacions de pare real, i la creació d’un rol paternal que guspireja als ulls.

Massa complicat el que sent. Ja que l’home pare sol ser extremadament emocional, així com distant. Rere la màscara de la màgia, s’hi amaga una certa dosis de susceptibilitat que el fa ser fastigosament comprensible, i, encara és més, quan no et demana compassió.

Per això el seu desordre, el seu neguit, la seva força i tombarelles que atabalen a qualsevol sedentari. Però l’home pare ja no creu tant en la bohèmia, i s’ha endurit, quan va saber entendre que la seva tendresa era insostenible.

L’home pare ha après a espavilar-se, tot i que, quan les situacions se li fan massa grans, necessita els seus instants per fugir d’estudi i comportar-se com un marrec. L’home pare és adult de pensament, però d’acció un pèl assalvatjada, per passió.

L’home pare quan folla, estima, tot i saber que està follant. L’endemà potser no estima, i plora. Però llavors, no folla. Es llença sobre les coses que li fan deler, i si no li agraden, les refusa. Amb aquells ulls sembla tenir tacte.

Quan s’hi llença, promet i perd adultesa, i es confon amb la màgia de la lluna plena, i és que els anys l’han marcat, i ha crescut com l’aire dins un acordió, però no ha deixat de ser cranc, en cap dels instants.

 

 

Comentaris tancats a L’home pare

Tempus finit

Tempus finit

Cançó de "A palpentes" 

[@more@]Quan en la teva mirada s’hi amagava un secret
la llum mai no l’esguinçava i em resultava distret.
Complicitat aconseguida, mica a mica i amb afany,
però arribada l’agonia, els sentiments són un parany…

Quan el temps que era infinit,
ja no es deté per tu i per mi,
quan la llum ja no té flama
i tan sols em queda fugir.

Si es desfà tota il·lusió, no trobo aquella passió i s’apaga en mi el teu cor.
no confio ni en la sort, l’esperança ja s’ha mort i t’esborra el record…

 Paraules que quan les sento ja no em recorden res,
pors, angoixes i mentides, que em mantenen presoner.
No se’m fa un nus a la gola, l’estòmac no se’m remou,
i calada a calada, torna el gust de restar sol…

Quan el temps…
Si es desfà…

Comentaris tancats a Tempus finit

Blau

Blau

Blau, d’aquell color de confiança
del que mai he volgut confiar.

Fars blaus,
amb una taca negre que no els pot dissimular,
d’on m’enduc bocins de blau,
i recordo aquella nineta,
que s’eixamplava en mirar,
i em recordava la teva llibertat,
del color blau de mar.

Amb un regust estrany de les coses forasteres,
el blau atrapava sota un posat distant,
ple de paraules que no transparentaven
però de desitjos que es podien palpar.

Campament roure. La Carral.

Comentaris tancats a Blau

Corre…

Corre...
 Corre, de pressa…

Avança ràpid el teu batec cap a l’abisme,
abans que la covardia vulgui aturar el teu pas.
Que els remordiments també t’empaitaran
un cop precipitat en aquest buit,
però també corren ara, rere el teu silenci.  

Ja, ara, no pots evitar les mirades que et colpegen als ulls

ni l’alè que et tartamudeja a les orelles.

 

Massa temps quiet, calculant l’abisme, parlant portes endins,

però si no et precipites, t’atraparà la por,

la covardia, el remordiment i el silenci.

 

Per tant, corre… i no t’aturis.

Concert de Patum. Pavelló vell. Berga.

1 comentari

No res

no res

No faig, no dic, no res. Ser estàtic enmig d’un món en moviment. És el cercle viciós de la negativitat. Ressaques que no provenen de licors i malhumors que no provenen d’il·lusions, ni tan sols de frustrades. Excés d’abstracció. Companyia musical d’Albert Pla. Lletres de Casasses a la ment. Esquinços. Defectes. Improducció.

            Penediment. Sensació d’errors. Un esforç d’empatia que m’insinua que en ulls d’algú altre no m’agradaria, no em cauria bé. Brutícia. Tot comença a casa, però un lavabo resplendent no és suficient. Escurar una cuina de tres dies no és gratificant, ni jo sóc Antònia Font. Seria transsexual. Ho sóc. Transsexual, transparent d’opacitat i sospito que un xic transgènic.

[@more@]

            Faltes gramaticals. Una abraçada, siusplau. Debats sense posicionament. La felicitat no s’amaga, s’evapora o es transvasa. Les gotes que tornen amunt ja no formen arcs de Sant Martí. Prou Sants. Puta església i puto Déu. Els dubtes ja no són ni existencials. Anar tirant, sense pistola. L’altre jo ja no té amb qui conversar. S’ha cansat de mi. Ni tan sols s’han enfadat, però per algun estrany motiu no es parlen. La lluna deu minvar. No cal ni saber-ho. Ho sé. No sé com. Ho sé. Sóc cranc. Reculo. Les parets són davant i darrere. Als laterals només hi ha danys. Perquè m’he deixat la finestra de l’habitació oberta? Merda… Del carrer m’arriba l’olor de podrit de saber que quan la esclavitud va ser abolida molts esclaus van plorar.

           

            Aquest cigarret que no hauria de fer, espero que em mati alguna neurona més del compte, a veure si les que queden connecten. No desitjo quantitat, però me’n queda tan poca… I les mides? Si no importen, a què m’aferro?

            I ara, si, critica’m l’article. El text és horrorós, ho sé. No té sentit, i millor que no el busquis, podries sortir-ne escaldat, i no m’agrada ni a mi. Què et penses? Que estic enamorat de mi? No m’agrado… Però no m’acusis com si fos la única cosa que faig malament. Què passa? Em sobrevalores? Crítica constructiva! Oh si! I tots a dormir que són les dues. Nit Bus. Un maldecap menys, una aspirina menys pel negoci farmacèutic. No comercialitzeu amb la meva ressaca… M’agradaria saber qui és Joan Vinyoli i no Júlia Otero… No sé acabar el text… Merda…  

 


1 comentari

Adolescents

adolescència 
Retorno barroerament a l’adolescència.
I simulo ser adult, mentre festejo la meva joventut amb els somriures.
Però em sento com un marrec amb ulls d’infantesa,
que plora en cada patacada i s’emociona en cada afalac.  

En el fons no és res més que un aprenentatge per d’aquí un temps,

quan em senti terriblement estúpid,

i no recordi el plaer que sentia sent un infant,

tan innocent i corrupte,

que de cop es feia gran,

i adolescent, i barroerament viu,

i estúpidament feliç.

Estació "Ocata" de la Renfe, el Masnou.

2 comentaris

Sant Jordi

Un Sant Jordi més. I encara no sé omplir de paraules un escrit, però continuo en els intents i m’ofusco en intentar alguna cosa nova. Per això aquest escrit. Per celebrar el St Jordi i el primer aniversari, hi ha un escrit meu, i les respostes d’altres.

 Sant Jordi 

            “ Algú em mostrarà bocins de poesia? Algú desfarà el meu cos en cames abraçades? Qui m’ajudarà a creure que els contes de fada són enganys, en treure’m de la solitud? Qui? Si m’he fet complicat i ja quasi no em veig cap atractiu? Qui amb seny pot entendre la meva rauxa?

            Sóc pobre de tot i ric d’estranyesa.

            Dec ser inestimable.

            Qui em suportarà? Qui, enmig d’aquest enyor? Qui hi cap a la meva agenda?

 

            Qui caminarà sobre baranes, cridant el meu nom en cada passa, i desafiarà l’equilibri per llançar-se al meu buit?

[@more@]possible resposta 1:  

            Qui romprà la meva rutina? Qui voldrà conèixer la veritable essència del meu cor? Qui, quan i com? L’esperança no la perdo, perquè sé que hi ha algú esperant que primer em trobi a mi mateixa, que primer sàpiga valorar-me, perquè quan ho aconsegueixes, tothom somnia amb la teva presència.

 possible resposta 2:  

            Esquivo els errors. Malgrat tot, encara no sé quan el silenci és nosa o necessitat. I a vegades el trenco, amb un mot més absurd que el seu gest. I ja sola, els diables de les idees em fan infeliç i odiable als meus ulls. I crec que he tornat a equivocar-me.

 possible resposta 3: 

            I em col·lapsen les teves paraules, m’esfereeix el meu desig, m’afalaga el teu desig, em trasbalsen les abraçades, i m’intimiden gratament els elogis que espero sincers. Si no fos per la sortida fàcil: la mentida.

 

possible resposta 4:

 

            Davant meu, la temptadora bellesa de l’abisme. Al darrere, una tràgica òpera dolçament m’hi empeny. El perill és imminent i el desenllaç desolador.

            De sobte, un bell record apareix darrere un arbre, amb un somriure tímid, però sincer com pocs, i suaument m’ofereix, primer una mà, i després l’altra. Els ulls s’humitegen, els meus també. L’òpera s’atura. M’apropo, em deixo donar la mà (de fet, me’n moria de ganes) immediatament ens abracem, molt fort, plorant ara, l’un sobre les espatlles de l’altre…

            El record es transforma en jazz i poc a poc en rumba… i em convida a ballar.

            Alegres, cada vegada més braços rere els arbres m’esperen… però ara… amb gots plens de cervesa.  

 possible resposta 5:

           

                           K et passa?

 

            Contraresposta: Re, trankil. Escric…

             Resposta final: Ah, vale…           

Comentaris tancats a Sant Jordi

Em sap greu


Em sap greu

Nova cançó, del nou treball "Signes d’immaduresa"

[@more@]

Em sap greu estar content gràcies a estupefaents

Em sap greu que tots et vegin algú normal i corrent

Em sap greu que ara tremolis, si tu sempre ets el valent,

Em sap greu, tan se val…

 

Em sap greu, en lluna plena, oblidar-me d’udolar

Em sap greu beure massa, quan no tinc res a oblidar

Em saben greu les ferides, quan s’acaben de tancar

Em sap greu, i espero no em faci mal

Em sap greu quan els dies no es van saber reinventar

Em sap greu que amb la goma, no tot es pugui esborrar

Em sap greu recordar-te, sense ganes de plorar

Em sap greu, tan se val…

 

Em sap greu reduir-te a les tanques del passat

Em sap greu que les distàncies s’hagin hagut de posar

Em sap greu que te’n adonis, que després has fracassat

Em sap greu, tan se val…

 

Em sap greu que marxessis, prometent-me no tornar

Em sap greu que et traeixis, i ho vinguis a demostrar

Em sap greu que em supliquis tant com et vaig suplicar

Em sap greu i espero no em faci mal

Em sap greu que ara vulguis tot el que vas rebutjar

Em sap greu que el teu mòbil mai no l’he gosat borrar

Em sap greu tenir saldo, i cap ganes de trucar

Em sap greu.

M’és igual.

 

1 comentari

La rosa

La rosa

Aquell "avui no tinc un bon dia"

que pronuncies cada Sant Jordi.

Aquell llibre que potser t’hauràs de regalar,

que potser és així com no ho vols fer,

però saps que ningú ho farà.


Roses galanes,
que fan negoci de la poca solitud.

I solituds que malgasten,
per comprar enganys necessaris
en la diada dels amants,
quan porten anys ofegats en jornades de desengany

quan creuen que ja no queda res per estimar,
i es marceixen,  com les roses,
quan fa temps que no són amats.

Desgraciadament, Solsona.

1 comentari

DNI

DNI 
Et somnio de nit,
somnis d’animals encongits, d’enigmes denigrants.

La nit de ningú,
la nit de cada nit,
la nit pedant, i de nimfes del desengany,
de nits com aquesta;

d’ànimes d’aniversari infeliç,
d’en intentar fugir sense DNI
i no poder ni arribar a l’oblit.

Que de ningú he sabut fugir,
i de nius d’amor he construit el teu record,
perquè m’acompanyi cada nit.

Petites dosis de passat, segurament a Sants.

Comentaris tancats a DNI